La lluita contra els codis de vestir sexistes arriba al Parlament britànic

LondresLes lleis d'igualtat de gènere per als treballadors no es compleixen al Regne Unit, "bé per desconeixement dels patrons o bé perquè aquests es salten les normes" establertes. És la vergonyant confessió de Caroline Dinenage, subsecretària d’Estat del govern de Theresa May, que ha admès aquest dilluns la indefensió en què es troben moltes dones en els seus llocs de treball davant de pràctiques sexistes, masclistes o, sovint, directament humiliants.

Ho ha fet en el decurs d’un debat al Westminster Hall, cambra annexa del Parlament britànic, en què s’ha presentat un informe elaborat pels diputats de la comissió de Peticions i de la de Dones i Igualtat arran d'un cas sobre discriminació laboral en funció del sexe.

Dinenage ha fet una crida a "l'abandó de pràctiques dels anys setanta" tals com l’obligatorietat en l’ús dels talons alts o talons d’agulla, el maquillatge o, entre altres, la demanda de tenyir-se el cabell o de dur roba insinuant. Testimonis de totes aquestes exigències a què moltes dones fan front a les empreses en què presten serveis s’han inclòs en l’informe parlamentari.

Petició popular

Tot va començar després que l’actriu Nicola Thorp, de 27 anys, llancés fa poc més de sis mesos una petició perquè es debatés un problema creixent però fins ara del tot silenciat, en especial en moltes empreses de la City de Londres, on la pressió ambiental és tan elevada quant a aquests aspectes que, sovint, no cal fer explícit res més.

Thorp havia aconseguit una feina temporal com a recepcionista de la companyia PricewaterhouseCoopers, a través d’una subcontrata, però el primer dia en què va anar a treballar el responsable de la seva àrea li va indicar que les sabates planes que duia no s’ajustaven al codi formal de vestuari de l’empresa. Segons les normes internes, Thorp n’havia de dur de taló, d’entre 5 i deu centímetres d’alçada. Es va negar a comprar-se'n unes tal i com li exigien, va apuntar als seus superiors que tot plegat podria ser discriminatori, se li van riure a la cara i, sense més, la van despatxar.

Les raons de Thorp estaven clares, segons que declarava a la BBC quan va denunciar el seu cas: "Vaig dir [als meus caps]: «Si vostè em pot donar una raó de per què calçar sabates planes posarà en risc que jo faci la meva feina avui, aleshores, bé, en portaré [de taló]». Però no van poder donar-me'n cap. S'esperava de mi que fes un torn de nou hores escortant els clients cap a les sales de reunió. Vaig dir que això no podria fer-ho amb talons".

Després d’assessorar-se legalment, i comprovar que les companyies tenien i encara tenen el dret a imposar un codi de vestuari als seus empleats, Thorp va endegar una campanya virtual a través de la web del Parlament per denunciar aquestes pràctiques: "Encara és legal al Regne Unit –deia la petició– que una empresa requereixi al seu personal de sexe femení que porti sabates de taló alt en el treball contra la seva voluntat. Les lleis sobre codi de vestuari s'han de canviar per permetre a les dones l'opció de dur sabates planes si ho desitgen. Els codis de vestimenta actuals estan passats de moda i són sexistes".

La petició de Thorp va aconseguir 152.420 signatures. A partit de cent mil, els parlamentaris estan obligats a debatre-la, encara que, com ha estat aquest cas, ho sigui en la cambra annexa del Westminister Hall. Els diputats de les dues comissions que han investigat la petició han recollit més de set-cents testimonis de discriminació contra les dones. Dilluns a la tarda, per exemple, la laborista Gill Furniss va assegurar que la seva filla va patir una fractura de metatars per dur talons alts mentre treballava en uns grans magatzems. "Literalment afegint sal a la ferida –deia Furniss–, li van negar cap compensació o pagament per malaltia ja que no havia estat en nòmina el temps suficient. No cal dir que no tornaria a aquesta mena de feina, però no tothom té aquesta opció". Furniss va afegir que "calçar talons sovint causa mal de peu, butllofes, o altres lesions més greus, com ara problemes de columna".

La batalla de Thorp ha estat molt seguida per la premsa i a les xarxes socials. Però la reacció del govern ha estat, si més no, tèbia. Potser perquè fa sis anys, l’actual primera ministra, Theresa May, que no dubta en aparèixer en públic amb les ungles pintades o amb un maquillatge evident o amb sabates de talons o de punta, va assegurar, quan era responsable de polítiques d’igualtat del govern Cameron, que “els codis de vestuari tradicionals, basats en el gènere, fomenten una sensació de professionalitat a la feina.”

Així, en la contestació oficial a l’informe parlamentari durant el debat, Caroline Dinenage va assegurar que “els patrons tenen dret a establir codis de vestuari per als seus treballadors, però la llei és clara en què aquests codis han de ser raonables”. Més enllà del soroll arran del cas Thorp, resta per veure l’efectivitat del debat a Westminster. Perquè el govern no sembla disposat a enfortir cap llei. L’única que impera, de fet, és una mena de codi salvatge: sempre hi haurà gent que necessiti un lloc mal pagat de feina i que accepti tota mena de condicions. Talons alts o vexacions pitjors.