Palmira, un triomf militar i mediàtic per a Al-Assad

BarcelonaLa reconquesta de la ciutat siriana de Palmira i el seu valuós jaciment arqueològic –un dels més majestuosos del Pròxim Orient, patrimoni de la Humanitat– és una doble victòria, estratègica i propagandística per al règim de Baixar al-Assad. L’exèrcit sirià va reconquerir la ciutat als jihadistes de Daesh (acrònim àrab de l’Estat Islàmic) dijous, i ahir Maamoun Abudlkarim, superintendent del complex arqueològic, assegurava que les restes estan en millor estat del que es temien.

La conquesta es va fer amb el suport de l’aviació i les forces especials russes i el president Vladímir Putin va trucar personalment Al-Assad des del Kremlin per felicitar-lo. Els mitjans russos havien emès uns dies abans imatges aèries del jaciment.

El secretari general de l’ONU, Ban Ki-Moon, també va saludar la reconquesta.

Però en la guerra de Síria, que ha provocat la pitjor crisi humanitària del món d’avui, darrere la batalla de Palmira hi ha interessos espuris, més enllà d’un patrimoni històric de valor incalculable. La ciutat ocupa una posició estratègica al desert, entre Damasc i Homs, que ja l’havia convertit en punt de parada de les rutes mil·lenàries. Però sobretot, és un botí de gran valor simbòlic i rèdit mediàtic mundial.

“Celebrem que Daesh ja no sigui a Palmira. Però també sabem que el règim sirià s’aprofita que els Estats Units i Rússia s’estan posant d’acord per trobar una sortida que l’inclou: ja no es parla de les pàgines negres de les seves massacres; s’està canviant la seva imatge. S’utilitza el patrimoni en interès polític i com a instrument de propaganda”, alerta des de Berlín un arqueòleg sirià que demana l'anonimat per por de represàlies sobre la seva família.

La conquesta de Palmira per Daesh, tot just ara fa deu mesos, va provocar un enorme impacte en l’opinió pública occidental, que va assistir a la destrucció de vestigis grecoromans en la fúria iconoclasta dels homes de les banderes negres, que van decapitar Khaled Al-Assad, el veterà conservador del jaciment. Ara, encara sota el xoc dels atemptats de Brussel·les, creixen les veus a Europa que defensen el règim sirià com a mal menor, malgrat els seus crims, davant el jihadisme. Fa uns dies, una delegació de diputats francesos dels Republicans, el partit de Nicolas Sarkozy, visitava Damasc: "Al-Assad no és un president ideal ni irreprotxable, però està guanyant la guerra i tenim interessos i enemics comuns”, proclamaven.

“Jo o el caos”

Des de l’inici de la revolta popular del 2011, Al-Assad va intentar legitimar-se al poder amb l’argument del “jo o el caos” i Palmira ha estat al servei d’aquesta estratègia. Com recorda l’arabista Jean-Pierre Filiu, “Palmira no hauria hagut de caure mai a mans de Daesh, i aquest ‘alliberament’ només és una restauració, empitjorada, de l''statu quo' anterior”. El maig del 2015, les columnes de Daesh van avançar en ple desert des de Raqqa, més de 200 quilòmetres, sense que l’aviació d’Al-Assad (que monopolitzava el cel de Síria) hi intervingués. L’exèrcit i la policia van evacuar la ciutat deixant la població (significada en els protestes contra el règim) a mans dels jihadistes. Tant com pel jaciment grecoromà, Palmira (Tadmur, en àrab) és coneguda pels opositors sirians per la presó de l’oasi, on van ser torturats desenes de milers de presoners polítics des dels anys 80. Quan els jihadistes van destruir la presó, l’oposició siriana va denunciar la desaparició de proves dels pitjors crims dels Al-Assad, pare i fill.

“Aquest ‘alliberament’ –escriu Filiu– és el símbol del futur que Al-Assad i Putin ofereixen al poble sirià: la restauració de la dictadura com a única alternativa a l’horror jihadista. Però hi ha una tercera via: la dels sirians i sirianes que s’oposen tant a Daesh com a Al-Assad”.