Orbán, deu anys de construcció autoritària sense fre

Brussel·lesEl seu nom va començar a ressonar a l’Hongria encara comunista del 1989, just quan el règim estava a punt del col·lapse i la seva era una de les veus cantants d’un moviment estudiantil, l’Aliança de Joves Demòcrates -coneguda com a Fidesz-, que protestava reclamant unes eleccions lliures i la marxa de les tropes soviètiques del país. Amb el seu discurs, Viktor Orbán va deixar petjada i, tot seguit, recent graduat en dret, va aconseguir una beca de la fundació del magnat George Soros per estudiar filosofia política a la Universitat d’Oxford.

Ara, tres dècades després, és el segon líder europeu que més temps porta al càrrec després d’Angela Merkel i ha expulsat d’Hongria la universitat del seu antic padrí d’estudis. I molt més. Ha sigut un dels protagonistes indiscutibles de la setmana encapçalant el veto al fons de recuperació i als pressupostos europeus que han de permetre que els vint-i-set països de la Unió Europea rebin una injecció d’urgència per reflotar les economies en quarantena per la pandèmia del coronavirus. En aquesta posició de bloqueig l’acompanyen Polònia i Eslovènia.

Però ni el veto ni les raons que l’expliquen agafen a ningú desprevingut. Tornat d’Anglaterra, Orbán es va convertir en el líder del Fidesz i va arribar al Parlament hongarès a principis dels 90. Va anar escorant el partit cap a la dreta fins que el 1998 va aconseguir guanyar les eleccions i crear un govern de coalició amb el qual es va convertir en primer ministre. Sota el primer mandat, Hongria va entrar a l’OTAN i va anar obrint l’economia preparant-se per a l’entrada a la Unió Europea, el 2004.

No va aconseguir la reelecció i, segons explica qui va ser redactor de discursos de Margaret Thatcher, el periodista John O’Sullivan, en el llibre The second term of Viktor Orbán: Beyond prejudice and enthusiasm, va ser una derrota “traumàtica”, que va atribuir a unes institucions i mitjans encara “en mans postcomunistes”. Va repensar l’estratègia i va tornar reforçat amb una àmplia victòria, el 2010. La doctora Rose Deller, editora de les ressenyes de llibres de la London School of Economics, recorda en el text que dedica al llibre Orban: Europe’s new strongman,de Paul Lendvai, que abans de tornar a ser primer ministre ja havia avisat: “Només hem de guanyar una vegada, però guanyar bé”. I així ho ha fet. Des del 2010 Orbán ha modificat la Constitució al servei dels valors nacionalistes conservadors i catòlics, ha construït una estructura cultural amb institucions com l’Institut Veritas de Recerca Històrica, que, segons els crítics, reescriu la història en funció dels seus interessos; ha criminalitzat les ONG, ha aixecat tanques a la frontera amb Sèrbia i ha perseguit amb gossos qui les intentava travessar, ha instaurat lleis per controlar la premsa i els jutges i ha engegat campanyes contra Soros i Brussel·les sempre amb un discurs antiimmigració de mar de fons.

S’ha convertit en el pal de paller de les anomenades democràcies il·liberals. Com recorda en una monografia del CIDOB l’investigador András Bíró-Nagy de l’Acadèmia Hongaresa de Ciències Socials, en un discurs el 2014 Orbán va declarar que Hongria havia abandonat els principis liberals i s’inspirava en “les estrelles internacionals” com la Xina, Turquia i Rússia. I com diu Bíró-Nagy, “Orbán sap que els escàndols internacionals no tenen conseqüències legals” perquè la UE fa poc més que “investigar”. Des d’aleshores, Orbán i la resta de democràcies il·liberals tensen les costures de la UE.

Ara ho fan en plena pandèmia, segrestant els fons europeus perquè no es condicionin al compliment dels principis de l’estat de dret. I la Unió Europea, com des de fa una dècada, busca maneres d’eludir el veto sense abordar el problema de fons.