Nova Orleans: la història de dues ciutats després del ‘Katrina’
Les desigualtats persisteixen tot i la forta recuperació deu anys després de l’huracà
WashingtonNova Orleans ha ressorgit entre les cendres. Deu anys després del devastador huracà Katrina, la ciutat ha experimentat una forta recuperació gràcies als milers de milions de dòlars d’ajuts federals, a l’impuls del creixement econòmic dels últims anys i, sobretot, a la persistència dels seus ciutadans.
Però la història del restabliment de Nova Orleans, a l’estat de Louisiana, és la història de dues ciutats. Els residents blancs estan millor que abans de l’huracà, mentre que els afroamericans estan pitjor. D’altra banda, la ciutat ha recuperat part del terç de ciutadans que va perdre i ja té el 80% de la població que tenia el 2005. Però té 98.000 ciutadans negres menys -que representen un 60% de la població, set punts menys que fa deu anys.
La desigualtat econòmica i racial en aquesta ciutat del sud de Louisiana, que ja existia abans del Katrina, s’ha agreujat perquè la recuperació, segons les xifres del Centre de Dades de Nova Orleans, ha sigut desigual. Malgrat les ajudes tant de Washington com de nombroses organitzacions no governamentals i fundacions, la taxa de pobresa es manté en el 27%, 11 punts més que la taxa per al conjunt dels Estats Units.
“Nova Orleans s’ha recuperat al ritme previst pels experts en desastres naturals”, afirma Allison Plyer, demògrafa del Centre de Dades. I afegeix, però, que a les classes baixes els és més difícil recuperar-se.
Les imatges de cases destrossades i inundades, i de persones demanant auxili des de la teulada durant els últims dies de l’agost del 2005 van fer la volta al món. Nova Orleans es va convertir en el centre d’una devastació que va afectar gran part de la costa nord-americana del golf de Mèxic.
Avui, 40 dels 72 barris d’aquesta ciutat tenen un 90% de la població que tenien fa deu anys, i 16 en tenen més. L’altra cara de la moneda són quatre dels barris més pobres de la ciutat, que continuen, en gran part, abandonats.
Més de dos anys desplaçats
Sylvia Miller i els seus cinc fills es van quedar sense casa després del pas de l’huracà Katrina. Durant dos anys van viure a Dallas, mentre no trobaven un nou habitatge a la seva ciutat natal, Nova Orleans. “Els preus dels lloguers van pujar dels 400 dòlars al mes a 600”, assegura Miller, que va escriure amb altres afectats del Katrina el llibre Not meant to live like this [No estàvem destinats a viure així], publicat per l’associació Moviment Quart Món. Volien explicar la seva lluita per sobreviure a un dels huracans més mortífers de la història del país.
Stacey Smith també va haver de marxar cap a Texas amb les seves tres filles, tot i que va poder tornar més aviat que Miller, set mesos després. El seu retorn tampoc va ser fàcil. “El principi va ser caòtic. Vam haver de viure a casa d’altres familiars durant dos anys”, diu. Finalment va poder llogar una casa amb una ajuda econòmica del govern federal. Tot i així, es va haver de canviar perquè l’habitatge no s’havia reconstruït bé després del Katrina. “Alguns propietaris només van pintar les parets, i no van fer les reparacions necessàries”, diu Smith, que també es lamenta que la vida sigui més cara.
El fet que molts dels habitatges públics de la ciutat no es reconstruïssin va complicar la tornada dels desplaçats pel desastre natural amb pocs recursos econòmics. Al seu lloc s’hi han construït cases noves amb bonics balcons i porxos amb lloguers més cars.
La idea del govern local era acabar amb els barris empobrits i fer una ciutat “més assequible i segura” per a tots els ciutadans. Per això, en lloc de construir nou habitatge públic, va incrementar les ajudes públiques per a les famílies. Alguns experts creuen que s’ha aconseguit, en certa manera, descentralitzar la pobresa, però molts no han pogut accedir a aquests diners perquè els requeriments són més alts. I, per tant, han hagut de marxar a la perifèria de la ciutat, que és més pobra.
Tot i així, Plyer creu que el desè aniversari del Katrina és “una oportunitat” per celebrar el progrés econòmic, la construcció de noves infraestructures i l’augment de la participació ciutadana -després de la desgràcia- i per fer reformes a l’educació o el sistema judicial. I fer-ho sabent que encara cal lluitar contra la pobresa i les desigualtats.
