Mohamed Bitari: “Els palestins de Iarmuk estan atrapats entre el règim sirià i l’Estat Islàmic”

BarcelonaMohamed Bitari era director d’un institut de Damasc fins que els serveis d’intel·ligència sirians el van segrestar una nit en ple carrer per la seva activitat contra el règim. Es va haver d’exiliar a Catalunya fa dos anys. Tota la seva família vivia al camp de refugiats de Iarmuk, al sud de Damasc, i des de fa una setmana es passa les nits en blanc parlant amb els activistes i familiars atrapats entre els bombardejos del règim sirià i l’avenç de l’Estat Islàmic.

Quina és la situació a Iarmuk?

Fa set dies l’Estat Islàmic (EI) va entrar al camp, amb el suport del Front al-Nusra, que ha trencat l’acord de no-agressió amb la resistència palestina. Els jihadistes han conquerit el 80% del territori del camp, on encara queden 18.000 persones (incloses 3.500 criatures), la majoria palestins. La brigada sirianopalestina Aknaf Bait al-Maqdis i l’Exèrcit Lliure d’Alliberament Palestí s’estan enfrontant sols a l’EI, mentre el règim manté el camp sota setge i el bombardeja amb barrils explosius i míssils. La situació és terrible: hi ha més de 200 ferits atrapats a les cases, que no poden anar a l’hospital, on només hi ha benes i alcohol. Hem documentat 35 morts. L’exèrcit sirià aprofita l’ofensiva jihadista per liquidar els palestins: a més dels barrils bomba està provant un nou model de míssil de fabricació iraniana, els elefants. I no bombardeja la zona sota control dels jihadistes, sinó només la resistència.

El camp fa dos anys que està sotmès a un estricte setge del règim.

Des de fa 20 mesos, amb el setge de l’exèrcit sirià no hi ha aigua corrent ni electricitat, ni menjar ni medecines. Tenim documentats 175 palestins que han mort de fam. I ara, a més, tenim els combats: mentre l’EI avança, el règim va bombardejar dimecres a la nit el cementiri dels màrtirs palestins. No hi ha cap sortida per a la gent: estan atrapats entre el règim i l’Estat Islàmic. Volen esborrar els palestins de Síria.

Fins quan poden aguantar?

L’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) ha dit que Iarmuk ha caigut. També fa dies que ho anuncia Al-Jazira. I no és així. La gent que continua al camp fa dos anys que resisteix i està decidida a continuar. El que reclamem a l’OAP, a la Creu Roja i a l’ONU és que s’obri un corredor segur per fer arribar aliments i medicaments al camp i per poder-ne treure els ferits i les famílies que en vulguin sortir. Molts activistes no volen marxar i tenen por que el règim els detingui: un mestre del camp molt conegut va declarar en un vídeo dijous que només sortiran d’allà morts o bé per tornar a Palestina. El món té l’obligació moral de protegir els refugiats palestins, allà on siguin, però avui al camp de Iarmuk estan sols.

La invasió de l’EI deu haver generat el terror.

La gent de Iarmuk sap molt bé què és l’EI i què és el règim sirià. Quan una delegació de palestins va intentar negociar amb l’EI el primer dia, els van decapitar. Han detingut 75 homes i dues noies, i no sabem què els ha passat. Però la principal preocupació són les criatures.

Quin ha sigut el paper del camp de refugiats de Iarmuk en l’aixecament popular contra Al-Assad?

Els refugiats palestins de Iarmuk vam obrir les portes als nostres germans sirians, que fugien de la repressió del règim. Els vam allotjar a les cases, a les escoles, a les mesquites. I el règim ens va voler castigar per això. Tampoc podem oblidar l’actuació del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina - Comandament General, liderat per Ahmad Jibril, que tenia accés a les armes i les va repartir per donar arguments a Al-Assad per atacar-nos. Com a sirians i com a palestins, defensem la llibertat de tots els pobles. I si no, no seríem palestins.

Però el règim sirià diu que defensa la causa palestina.

El cineasta Taher al-Sahli respon a aquesta pregunta amb una sola frase: “¿Com pot ser que un règim lluiti contra Israel mentre mata palestins?” Des del 1973 fins ara, Israel ha dit que Al-Assad és el seu “millor enemic” al Pròxim Orient, perquè la frontera entre Síria i Israel sempre ha sigut tranquil·la. El 2012, els joves palestins de Iarmuk vam anar a la frontera per commemorar la Nakba [l’expulsió de 1948]: vaig veure com els meus companys queien morts a mans dels soldats israelians, mentre l’exèrcit sirià s’ho mirava a la distància.