Maduro jura el seu segon mandat cada cop més sol
Només cinc caps d’estat assisteixen a la investidura, que no es va celebrar al Parlament com marca la Constitució
BarcelonaIntentant imitar Hugo Chávez, però sense el seu carisma ni el seu indiscutible suport electoral, i en un escenari totalment inusual. Ahir Nicolás Maduro va jurar el seu càrrec com a president de Veneçuela per a un segon mandat de sis llargs anys, fins al 2025, davant del Tribunal Suprem de Justícia en lloc de fer-ho davant de l’Assemblea Nacional, com marca la Constitució veneçolana, i enmig de l’apatia (o desesperació) de la majoria dels veneçolans i d’una pluja de crítiques de bona part de la comunitat internacional, que continua insistint que la seva reelecció és il·legítima. Les últimes presidencials a Veneçuela es van caracteritzar per les irregularitats i per una abstenció històrica: el 54% dels electors no van votar.
Potser per això Maduro va dedicar bona part del seu discurs d’investidura -que va durar una eternitat; va parlar durant més d’una hora i mitja, al més pur estil Chávez- a justificar que ell és un “president demòcrata de veritat”, diguin el que diguin la Unió Europea, els Estats Units, l’Organització d’Estats Americans (OEA) -que ahir mateix va aprovar no reconèixer el nou govern veneçolà- i organitzacions independents de defensa dels drets humans.
Maduro fins i tot va haver de donar explicacions durant el seu parlament sobre les raons per les quals va jurar el càrrec davant del Tribunal Suprem de Justícia i no pas davant del Parlament, que està controlat per l’oposició i que podria haver bloquejat perfectament la seva investidura. En canvi, l’alt tribunal veneçolà està format actualment per magistrats que són chavistes fins a la medul·la en la seva totalitat, perquè van ser escollits de manera exprés per l’Assemblea Nacional quan encara estava controlada pels adeptes del comandant bolivarià, pocs dies abans que l’oposició ocupés bona part dels escons, un cop ja s’havien celebrat les eleccions parlamentàries que van donar la victòria a l’oposició.
“L’article 2.32 és taxatiu. Atenció, escoltin”, va afirmar ahir Maduro durant el seu discurs, instants abans de començar a llegir literalment aquest article de la Constitució, que efectivament diu que el president ha de jurar el càrrec davant el Parlament, però també detalla: “Si per qualsevol motiu sobrevingut el president no pogués prendre possessió al Parlament, ho farà al Tribunal Suprem de Justícia”. “Per tant, aquí em teniu [al Tribunal Suprem]. Compleixo la Constitució”, va exclamar Maduro, tot i que no va saber detallar quin era aquest suposat “motiu sobrevingut” pel qual la investidura es va celebrar ahir en un lloc tan excepcional. L’únic que va mencionar és el que diu sempre: que Veneçuela pateix una eterna guerra econòmica. “Veneçuela és el centre d’una guerra mundial dels Estats Units i els seus govern satèl·lits”, va declarar, a més d’insistir fins a la sacietat que el país sud-americà és “un país profundament democràtic”, al contrari del que denuncien associacions de defensa dels drets humans. “En 19 anys hem celebrat 25 eleccions. Voldria saber en quin altre país del món s’han fet tantes eleccions consecutives per consultar el poble en tan poc temps”, va subratllar.
El president reelegit també va aprofitar el seu parlament per al que ja és un clàssic en les seves intervencions: carregar contra la dreta veneçolana. Ahir, però, la va acusar d’estar “infectant” -paraula textual- la resta de països de l’Amèrica Llatina. I va posar com a exemple el fet que que l’ultradretà Jair Bolsonaro guanyés les eleccions presidencials al Brasil a l’octubre. Amb tot, Maduro es va mostrar indulgent amb la resta de països llatinoamericans, i va assegurar que el seu govern està disposat a debatre i arribar a acords amb els veïns de Veneçuela. Potser perquè cada cop està més sol, i ahir va quedar palès durant la investidura. Només cinc caps d’estat hi van assistir: els de Bolívia, Cuba, El Salvador, Nicaragua i Ossètia del Sud. Altres països hi van enviar representants institucionals de segon nivell, i molts altres ni tan sols hi van fer acte de presència.
Mobilització forçada
Amb tot, Maduro es va esforçar per donar la imatge que compta amb un gran suport dins i fora el país. El seu govern va mobilitzar milers de treballadors públics -vestits amb samarretes i gorres vermelles, el color del partit de Chávez- perquè assistissin a la investidura o aplaudissin i aclamessin la comitiva presidencial durant el seu pas pels carrers de Caracas. Així mateix, els mitjans de comunicació oficials -que en l’actualitat a Veneçuela són gairebé tots- van informar repetidament que “representants de fins a 94 països de tots els continents” havien participat en el jurament del president.
Els carrers de Caracas, però, es van llevar ahir pràcticament buits, molts comerços no van obrir i la majoria de treballadors es van quedar a casa, no van acudir a la feina. Només alguns veneçolans van protagonitzar petites protestes per haver d’aguantar Maduro sis anys més al poder, segons informava ahir el diari veneçolà Tal Cual. A la frontera amb Colòmbia, però, l’èxode de gent carregada amb maletes que fugia del país continuava com sempre.
