Jordi Palou-Loverdos: “L’ONU ha buscat jutjar i condemnar els perdedors”

BarcelonaL’advocat barceloní Jordi Palou-Loverdos intenta des de fa anys que les famílies de sis víctimes espanyoles i dues de catalanes mortes en la violència salvatge de Ruanda trobin i rebin justícia, però en ser crims comesos el 1997 i el 2000 no han tingut cabuda en la jurisdicció del Tribunal Penal Internacional de Ruanda, i el canvi legislatiu a l’estat espanyol de moment fa difícil que es pugui perseguir els responsables emparant-se en el principi de justícia internacional.

Quin balanç fa del TPIR?

La inversió econòmica, en recursos materials i humans és descomunal respecte al balanç de processats i condemnats. A més, tots, tots, són persones del règim hutu del president Habyarimana. No n’hi ha ni un del Front Patriòtic Ruandès, ni del partit tutsi ara al govern ni de cap altra ètnia. Tots són hutus, de l’anterior règim, els vençuts de la guerra.

I a què respon aquesta parcialitat?

A una estratègia político-jurídica del Consell de Seguretat de l’ONU. A diferència del Tribunal per a l’Antiga Iuguslàvia, l’estatut del de Ruanda fixa que es jutjaran només els crims comesos durant un període, el 1994. Això és greu i condiciona el fracàs en justícia, reconciliació i veritat. L’inici de les matances sistemàtiques es fixa tan sols un any després però ni comencen l’abril del 1994 ni acaben amb la presa del poder per la força del tutsi Exèrcit Patriòtic Ruandès.

La història l’escriu el guanyador?

L’ONU ha buscat jutjar i condemnar els perdedors [hutus] i, per estabilitat política, ha mirat cap a una altra banda en els crims dels guanyadors, que havien iniciat la guerra civil del 1990. Abans, durant el genocidi i després van continuar matant, fins i tot quan van conquerir el poder.

S’han documentat crims tutsis?

Robert Gersony va documentar més de 300.000 morts provocats pel tutsi Exèrcit Patriòtic entre l’abril i l’agost del 1994, en un document confidencial que l’ONU no ha reconegut.

Un dels acusats per la mort de víctimes espanyoles és tutsi.

Sí, el 2008 l’Audiència Nacional va ordenar detenir Karenzi Karake, cap de l’espionatge ruandès, però no va ser fins a l’estiu passat que va ser arrestat a Londres. En ple agost, la justícia britànica, però, va deixar-lo en llibertat amb una fiança d’1,4 milions. El defensava Cherie Blair, la dona de Tony Blair.

S’ha fet poca justícia?

Les sentències aporten el coneixement d’una veritat parcial del que va passar el 1994. Per tant, és una justícia parcial. Hutus i twes no s’han reconegut com a víctimes i una part dels tutsis no se senten reparats. Molts dels testimonis protegits són tutsis, del nucli pròxim a l’actual president Kagame, que van veure atònits com ell i els seus estaven obsessionats pel poder i no es van amoïnar per les víctimes.