La Jihàfrica: l’islamisme s’estén més enllà del desèrtic Sahel

En els últims mesos, els únics estrangers interessats en les turístiques platges de Kènia, banyades per l’oceà Índic, són jihadistes somalis. Els terroristes s’han apoderat de les mesquites, on han instal·lat els predicadors d’odi i les banderes negres. Centenars de joves locals s’estan unint a les seves files i persegueixen els cristians. El governador de l’estat Mandera, Ali Roba, descriu la situació com a “extremadament desesperada”. Un ambaixador amb seu a Nairobi afirma que està amoïnat pel “naixement d’un Boko Haram kenià”, en referència a secta islamista la més brutal que actua a l’Àfrica subsahariana i que des del mes de març està subjugada a l’Estat Islàmic.

Després dels últims atemptats contra interessos turístics a Tunísia, els europeus van començar a preocupar-se per estar al punt de mira dels extremistes al Mediterrani. Però sembla més probable que el superbacteri jihadista es giri cap al sud. La febre jihadista que fins ara es refugiava al Sahel -un cinturó àrid a la franja sud del desert del Sàhara que s’estén des de l’oceà Atlàntic fins al mar Roig- ja ha atrapat Algèria i Líbia. Cada vegada hi ha més llocs de l’Àfrica subsahariana declarats zones prohibides. El nord de Mali ha sigut gairebé un punt a evitar pels estrangers (i especialment els occidentals) des de les revoltes islamistes del 2012, malgrat que una intervenció militar de França l’any següent va aconseguir aturar els jihadistes a Bamako.

Una desena de països subsaharians lluiten amb el jihadisme a casa: el Camerun, la República Centreafricana, el Txad, Eritrea, Etiòpia, Kènia, Mali, Mauritània, el Níger, Nigèria, Somàlia, el Sudan, Tanzània i Uganda. En aquesta regió, les armes són fàcils d’aconseguir i sovint provenen de les guerres civils que han assotat aquests estats durant dècades.

Les dues principals marques de jihadisme violent, l’Estat Islàmic i Al-Qaida, competeixen per la lleialtat dels diversos grups africans, amb relacions complexes i enllaços transfronterers. Durant la repressió de Boko Haram el 2009, molts dels seus líders van marxar al Txad, al Sudan o a Somàlia. El resultat d’aquesta proximitat es demostra, per exemple, en el fet que el principal fabricant de cotxes bomba es va entrenar a Somàlia i que les tàctiques militars les han après al Txad i han transformat el modus operandi de Boko Haram. A més, els nigerians han iniciat el reclutament de camerunesos.

Les derrotes de grups islamistes, seguides de la fugida dels milicians, acceleren una metàstasi. El càncer del jihadisme a l’Àfrica subsahariana probablement s’estendrà més enllà dels conflictes a Líbia i Nigèria. Les fronteres al Sahel mai han tingut gaire significat, i la política s’ha entrellaçat amb el comerç. Grups jihadistes com Ansar al-Xaria, el Moviment per la Unitat i la Jihad a l’Àfrica Occidental (Mujao) i Al-Qaida al Magrib Islàmic (AQMI) van sorgir de les xarxes de contraban transsaharianes i són capaços de travessar grans distàncies seguint antigues rutes. “El seu mapa no és el que coneixem”, admet un oficial d’intel·ligència a Nigèria.

Bosses de ressentiment

Tot i que els grups extremistes reben suport de les elits ben finançades, no podrien sobreviure sense el suport popular. Els extremistes emergeixen i atreuen les poblacions musulmanes de la perifèria de les capitals i centres econòmics, tipes de dècades d’abandonament, de la discriminació i del maltractament per part dels seus governants. És el caldo de cultiu perquè els jihadistes explotin les tensions religioses i facin gran el descontentament. A més, arran dels conflictes cada cop hi ha bosses més grans de refugiats, que són més vulnerables a la radicalització i víctimes de ressentiments que alimenten la violència. L’islamisme és la nova ideologia de la protesta del continent.