L’Estat Islàmic perd el ‘califat’, però la guerra de Síria continua

BarcelonaLes milícies kurdes del nord de Síria van confirmar ahir el que Washington ja havia anunciat: la conquesta de l’últim reducte sota control de l’Estat Islàmic, la ciutat de Baghuz, a la frontera entre Síria i l’Iraq. Els kurds, amb suport aeri dels Estats Units, han acabat amb el califat, però alerten que això no suposa el final de l’amenaça jihadista. El seu líder, Abu Bakr al-Baghdadi, encara no ha estat localitzat -el Pentàgon creu que ha fugit a l’Iraq- i el grup ja s’ha adaptat a una nova estratègia que no passa pel control territorial sinó per la guerra de guerrilla d’insurgència clàssica. Quinze mesos després que l’aleshores primer ministre iraquià Haider al-Abadi anunciés el final del califat a l’Iraq, amb la reconquesta de Mossul, no passa ni una setmana sense que l’Estat Islàmic protagonitzi un atemptat, un assassinat o un segrest.

Al principi el Daeix (acrònim àrab de l’Estat Islàmic) semblava una potència imparable. El 8 d’abril del 2013 Abu Babkr al-Baghdadi anunciava el naixement de l’Estat Islàmic i declarava que la branca siriana d’Al-Qaida s’havia unit a les seves files. El juliol del 2014 proclamava un califat des de la gran mesquita d’Al-Nuri a Mossul, a l’Iraq, i el 2015, infiltrant-se en els pobles martiritzats per la guerra a Síria i l’Iraq. Arrasant els opositors al règim d’Al-Assad, que va deixar créixer el monstre per després erigir-se als ulls del món com un baluard contra el terrorisme, el Daeix arribava a controlar un territori tan gran com el Regne Unit amb un exèrcit de 40.000 combatents, vinguts de mig món, als quals acompanyaven desenes de milers de dones i criatures, atrets per la promesa de viure d’acord amb un islam autèntic, encara que després s’hi trobarien l’infern. Van “esborrar” la frontera entre Síria i l’Iraq i van establir un aparell de propaganda internacional de factura hollywoodiana que decapitava en directe amplificat per les xarxes socials. Atrets pels seus èxits militars i el seu missatge, els seus seguidors protagonitzaven atacs suïcides a París, Brussel·les, Marsella, Londres, Berlín o Barcelona.

De Kobane a Baghuz

La primera derrota significativa la van tenir el 2015 a la ciutat kurda de Kobane, al nord de Síria. “Va ser la primera batalla real en què els Estats Units van fer servir el seu poder aeri per ajudar els kurds sobre el terreny”, recorda Shiraz Maher, del King’s College of London. El 2016 Turquia va començar a segellar les seves fronteres al pas dels jihadistes, i l’exèrcit iraquià, amb l’ajuda dels peixmergues kurds, va començar a recuperar territori. “Aleshores la direcció va deixar d’animar la gent a traslladar-se al califat i els va dir que atemptessin als seus països. Després es va accelerar la pèrdua de territori i el seu atractiu va disminuir”, afegeix l’analista. El 2016, amb un elevat cost humà, kurds i iraquians van recuperar Mossul, fins que el califat va quedar limitat a Síria, amb la ciutat de Raqqa com a capital. L’ofensiva dels kurds de Síria amb cobertura aèria nord-americana va començar a mitjans del 2017: segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans hi han mort almenys 630 civils, 730 milicians kurds, i més de 1.600 jihadistes. La caiguda de Baghuz havia de ser qüestió de setmanes, però s’ha allargat perquè ningú s’imaginava que en l’últim reducte hi quedaven encara milers de persones.

Com anunciaven ahir els comandants kurds, la fi del califat no suposa la pau, sinó l’inici d’una nova fase de la guerra. Eduard Soler, analista del Cidob, recorda que la lluita contra Daeix ha eclipsat les altres línies d’enfrontament a Síria i ha legitimat intervencions estrangeres: “Contra el Daeix, alguns actors vivien molt bé. El règim d’Al-Assad s’ha presentat com a defensor de la pàtria davant l’enemic terrorista i ara haurà de buscar una estratègia de reconciliació, o en el pitjor escenari buscar-se un nou enemic. L’Iran, que ha intervingut en suport al règim de Damasc amb l’argument de la lluita antiterrorista, ara haurà de ser més prudent”.

Un dels grans interrogants és què faran ara els Estats Units, que ja han anunciat la retirada de Síria, i com això afectarà els kurds, que, després d’haver deixat 8.000 morts en tres anys de combat contra els jihadistes, ja no són imprescindibles i s’han d’enfrontar als seus dos grans enemics: Turquia i Al-Assad. Com explica Ignacio Álvarez Ossorio, de la Universitat d’Alacant, “en els pròxims mesos s’haurà de dirimir el futur del Kurdistan sirià. El seu control del territori els ha permès instaurar una àmplia autonomia kurda, però no sembla factible que el règim accepti l’establiment d’un estat federal, com els kurds pretenen”.

I encara queden més interrogants. Quina capacitat tindrà el Daeix per continuar atemptant? Com respondran les seves franquícies i seguidors arreu del món? Ressorgirà Al-Qaida? Què passarà amb els seus combatents europeus ara presoners amb les dones i les criatures fanatitzades que van voler unir-se al califat?