Germán Velásquez: "El principal interès de la indústria farmacèutica són els accionistes, abans que la salut pública"

L'exdirector del Programa de Medicaments de l'OMS denuncia les patents de les vacunes contra el covid-19

German Velásquez, en una conferència.
Cristina Mas
01/01/2021
7 min

BarcelonaGermán Velásquez (Colòmbia, 1948) va treballar durant més de 20 anys a l'Organització Mundial de la Salut, en va ser el director del Programa de Medicaments. La seva defensa del dret dels països pobres a accedir a tots els medicaments el va enfrontar a la indústria farmacèutica, en un combat desigual que el va obligar fins i tot a viatjar pel món amb escorta de l'ONU. Doctor honoris causa per diverses universitats, ara és assessor especial del Centre Sud, una organització amb seu a Ginebra formada per 54 països del sud. Respon a les preguntes de l'ARA uns dies abans de la reunió de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), aquest gener, per discutir la proposta per suspendre les patents de les vacunes, tractaments i tests del covid-19 mentre duri la pandèmia.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Què passaria si les vacunes contra el covid-19 que han sigut autoritzades i les que s'estan desenvolupant no tinguessin patents?

S'augmentaria substancialment l'accés a aquests medicaments per als països en vies de desenvolupament, que representen tres quartes parts de la població mundial. I potser la investigació també seria més ràpida, perquè s'haurien compartit resultats en lloc d'invertir sumes astronòmiques de diner públic en les fases inicials dels diferents projectes.

Les patents són, doncs, una barrera a l'accés als medicaments?

Sí. I no és un problema nou. A principis dels anys 2000, a Sud-àfrica els tractaments antiretrovirals per al VIH costaven 12.000 dòlars i eren inaccessibles a la majoria de la població, i des que es van aixecar les patents costen menys de 100 dòlars i s'han pogut fer arribar a tothom que els necessita. Hi ha molts més exemples: fa cinc anys, la farmacèutica nord-americana Gilead va desenvolupar Sovaldi, un medicament que cura l'hepatitis C: el preu inicial era de 84.000 dòlars per un tractament de tres mesos, quan sabem que el cost és de menys de 100 dòlars. Avui, a Egipte, que és el país amb la incidència més alta d'aquesta malaltia, tothom hi té accés perquè les autoritats van decidir rebutjar la patent i una indústria local el va poder fabricar. La farmacèutica Vertex va posar al mercat el 2015 un medicament contra la fibrosi quística en criatures que costa 133.000 dòlars. Kymriah, un medicament de Novartis contra la leucèmia, costa uns 320.000 euros per tractament i el mateix laboratori suís ha desenvolupat el que es considera el medicament més car de la història, un tractament contra l'atròfia muscular en nadons que costa 2,1 milions de dòlars. I tot això passa perquè són medicaments patentats.

Però com es fixa el preu dels medicaments?

Fa cent anys, quan es va començar a desenvolupar la indústria farmacèutica, es fixava en relació al preu de cost, que inclou la inversió en investigació, la matèria primera i la mà d'obra. Fa vint anys es van introduir les patents i això va canviar. Però fa quatre anys que hi va haver un canvi de paradigma especialment greu: ara la indústria argumenta que el preu no s'ha de basar en el cost, sinó en el valor del medicament. I això és tan subjectiu com el valor d'una vida. L'OMS i els governs ho accepten, quan això no se li permet a cap altra indústria. Al final, fixen els preus en funció del que està disposat a pagar cada país.

Les farmacèutiques argumenten que sense patents no hi hauria innovació: que han de rendibilitzar la inversió que han fet en recerca.

Mai en la història de la medicina hi havia hagut una injecció tan massiva de diner públic com la que s'ha fet ara per desenvolupar tractaments i vacunes contra el covid-19. I gràcies a això s'han pogut escurçar els terminis: normalment es triga deu anys a tenir una vacuna i ara s'ha fet en deu mesos. Això és molt bo, però també hi ha elements crítics: no hi ha traçabilitat d'aquesta inversió pública. El sistema de patents és per facilitar que s'inverteixi diner privat en recerca. Però les vacunes les estem pagant dos cops: es van posar milers de milions de diner públic per desenvolupar-les i ara la ciutadania ha de pagar-les a través de les compres que fan els governs a les farmacèutiques, a les quals es permet una patent perquè recuperin una inversió que ells no han fet. Cal veure fins a quin punt és legítim que una empresa patenti un producte del qual no ha sigut el principal finançador. I ara és el moment de fer-ho.

¿La patent serveix també per assegurar la qualitat dels medicaments? Ja vam veure què va passar amb els tests i les mascaretes en la primera onada de la pandèmia: eren de mala qualitat i se'n va haver de retirar lots sencers.

La patent no té res a veure amb la qualitat. Hi ha milers de medicaments al mercat que són genèrics, fora de la patent. I han de passar els mateixos controls de qualitat que estableixen les autoritats reguladores.

Els països rics estan acaparant la producció de vacunes, existents i futures. Quin impacte té això en l'accés global?

Que tres quartes parts de la població mundial trigarà mesos i probablement anys a tenir accés a la vacuna. Simplement perquè els països rics han fet el contrari del que es van comprometre a fer davant de l'OMS: el projecte Covax, que havia d'assegurar que tots els països tindrien vacunes inicialment per cobrir almenys el 20% de la seva població. S'està fent el contrari. I això, des d'un punt de vista ètic, és una vergonya, a més d'un error des del punt de vista sanitari, perquè sabem que és important vacunar tota la població mundial alhora. També és un mal càlcul des de la perspectiva econòmica, perquè si el món en desenvolupament no pot produir i consumir, l'economia mundial no es pot restablir.

Creu que Covax està amenaçat?

La Unió Europea, els Estats Units, el Canadà, Austràlia i el Japó ja han violat l'acord en el moment que han comprat tota la producció mundial. Covax ja no té sentit. Va néixer molt debilitat des del principi perquè ningú tenia força per obligar els estats a aplicar el pla.

Però els països rics diuen que donaran les dosis sobrants.

És el que sempre han dit. Però França i Espanya ha dit que vacunaran primer tota la seva població i d'aquí uns anys donaran almoina als països pobres.

Si tothom està d'acord que cal vacunar la població mundial alhora començant pels més vulnerables per combatre la pandèmia, ¿això vol dir que no ens en sortirem?

Com que s'ha reduït el temps de desenvolupament de la vacuna potser en sortiran de noves molt aviat i més barates i els països del Sud hi podran accedir. Això sempre que els països industrialitzats no es llancin a comprar també les noves vacunes que s'aprovin per tenir, així, un estoc de seguretat.

Els països del Sud tenen capacitat per vacunar massivament?

Històricament s'han fet campanyes de vacunació amb resultats excel·lents fins i tot als països més pobres. Una altra cosa és que les vacunes que necessiten la cadena de fred tenen una logística molt difícil, fins i tot per al Nord, i gairebé impossible per al Sud.

Vostè va ser l'autor del 'llibre vermell' que fa 20 anys va deixar clar que hi havia excepcions legals al sistema de patents en el cas dels medicaments.

Quan es va crear l'OMC es va generalitzar l'aplicació de patents per a un període de 20 anys per als productes farmacèutics. Però hi ha una sèrie de drets totalment legals dels països, uns mecanismes de protecció de la salut pública, les anomenades flexibilitats, com les llicències obligatòries. Tots els estats tenen dret a retirar la patent al seu propietari per motius de salut pública o de pràctiques anticompetència. I a autoritzar que altres el produeixin, cosa que n'abaixarà els costos. El propietari de la patent rep una regalia dels que produeixin el genèric. I el país que ha fet més llicències d'aquestes són els Estats Units. Això ho podria fer qualsevol país ara amb les vacunes contra el covid-19.

I per què no es fa?

Ara s'està fent un pas enrere i s'estan posant en qüestió aquests mecanismes. A l'assemblea de l'OMS de l'octubre es va debatre sobre l'accés als tractaments i les vacunes. Alguns caps de govern com Macron, Merkel o el mateix Pedro Sánchez van declarar solemnement que els medicaments o les vacunes per a una pandèmia eren béns públics mundials. I un bé public no es pot patentar. Però mentre ells feien aquests pomposos discursos, les seves mateixes delegacions estaven negociant una resolució en què no es parla de retirar les patents. La fundació Bill i Melinda Gates va dir que la propietat intel·lectual no es podia tocar perquè es posava en qüestió el futur de la innovació, cosa que és totalment falsa. Justament ara és quan s'ha de considerar que el que pugui salvar la humanitat d'aquest desafiament ha de ser considerat un bé públic d'accés universal.

Ho podria fer qualsevol país?

Sí. Avui la majoria de països del món ja ho inclouen en les seves legislacions nacionals. Només falta que un país ho faci, i el més fàcil seria que fos algun amb capacitat de producció de vacunes, com l'Índia, Sud-àfrica o el Brasil. Però no crec que això passi, perquè a les negociacions de l'OMC els països industrialitzats han deixat clar que no ho permetran, i els Estats Units o la UE tenen tanta capacitat de pressió que no crec que cap país ho aconsegueixi. No s'oblidi que quan fa deu anys Tailàndia va intentar-ho amb un medicament contra el càncer, els EUA van amenaçar amb un bloqueig comercial. El meu país, Colòmbia, durant dos anys va intentar fer una llicència obligatòria d'un medicament de Novartis i hi va acabar renunciant per pressions del govern suís i dels Estats Units.

La cursa per les vacunes té molt de política.

En els últims 20-30 anys hi ha hagut una tensió entre dos actors: el comercial i el sanitari. El dilema era si prima el benefici d'unes companyies privades que s'estan enriquint o el dels ciutadans. Ara s'hi afegeix un nou actor, que és el polític. Els governs estan protagonitzant un autèntic nacionalisme de les vacunes per mostrar a la seva població que fan tot el que es pot i per això acaparen vacunes fins i tot amb finalitats electoralistes.

Però cap indústria pot fabricar vacunes per als 8.000 milions de persones. I, en canvi, no deixen que altres ho facin.

La capacitat mundial de producció de vacunes és de 2.500 milions de dosis a l'any. Amb la capacitat actual, trigaríem tres o quatre anys, i les companyies prefereixen mantenir preus cars, encara que això vol dir que només en compren els països rics. Això ens demostra que el principal interès de la indústria farmacèutica mundial no és la salut pública, sinó el que passa a les borses de Nova York i de Londres, i com remuneren els seus accionistes.

stats