La pitjor massacre de civils a Kabul

BarcelonaEls llums de la Torre Eiffel de París també es van apagar aquest cop en homenatge a les víctimes. Kabul no havia viscut mai un atemptat tan sagnant: almenys 90 persones van morir i 463 més van resultar ferides al brutal atac d’ahir a la capital afganesa, segons dades oficials. La xifra real, però, no se sabrà mai.

L’explosió que va sacsejar Kabul a gairebé dos quarts de nou del matí va ser tan bèstia que molts cossos van quedar mutilats o directament es van volatilitzar. A l’Afganistan no disposen de la tecnologia per realitzar proves d’ADN. Per tant, saber quantes persones van perdre la vida realment i la seva identitat serà tota una incògnita. De moment, ningú ha reivindicat l’atac, però els talibans han negat qualsevol responsabilitat.

El terrorista suïcida va fer servir un camió cisterna que es destina a la recollida d’aigües brutes per cometre la barbàrie. Aquests tipus de vehicles són habituals a Kabul, ja que no existeix una canalització per a les aigües residuals, malgrat que a la capital viuen uns cinc milions de persones. A les cases sol haver-hi pous negres que cal buidar de forma regular. En conseqüència, la presència del camió no va cridar l’atenció i la seva característica pudor va evitar qualsevol control. Cap agent li va donar l’alto. El vehicle, però, anava carregat d’explosius. La deflagració es va sentir en bona part de la ciutat, i va obrir un cràter de quatre metres de profunditat a la calçada.

L’atac va tenir lloc a prop de la plaça Zanbaq, just davant l’ambaixada alemanya i d’un control policial que hi ha per accedir a l’anomenada zona verda, és a dir, l’àrea de la capital restringida al trànsit i que és on es concentren bona part de les legacions diplomàtiques estrangeres i el quarter general de l’OTAN a Kabul. En canvi, el carrer on el camió va explotar està obert a la circulació de vehicles, i acostumen a formar-s’hi llargues cues al matí, a l’hora d’anar a treballar. O sigui, just quan hi va haver l’atemptat. Per aquesta raó es van registrar tantes víctimes.

“Estava amb un amic en un supermercat i vaig sentir una gran explosió. Els vidres es van trencar i tots els productes de les prestatgeries van caure a terra”, va relatar per telèfon a l’ARA des de Kabul Jawad Fazel, un jove que era a tan sols tres-cents metres del lloc de l’atac. La detonació va ser tan forta que va pensar que l’atemptat havia ocorregut just a la porta de l’establiment. “Em vaig quedar dins el supermercat vint minuts. Tenia por, no sabia què em podia trobar a fora”, va reconèixer.

Però a fora només hi havia un panorama apocalíptic i un caos total. Almenys una trentena de vehicles van quedar destrossats per l’ona expansiva, desenes de cossos sense vida cobrien la calçada i un fum negre envoltava tota la zona. L’ajuda va tardar a arribar. “Disposem de vehicles blindats i no tenim prou ambulàncies. Quina vergonya!”, es lamentava una jove afganesa a Twitter. Molts ferits van ser traslladats als hospitals de qualsevol manera: alguns, amuntegats a la part del darrera de pickups policials. Altres, en vehicles particulars. I fins i tot algun va anar a peu a l’hospital de l’ONG italiana Emergency, situat a pocs centenars de metres del lloc de l’atemptat.

Les víctimes van ser distribuïdes en quatre hospitals de la ciutat però, malgrat això, va ser necessari acomodar almenys dues persones per llit, i fer una crida perquè la població donés sang. La confusió sobre en quin centre hospitalari estava cada ferit, i el fet que una de les principals companyies de telefonia mòbil de l’Afganistan, Roshan, quedés fora de servei -les seves instal·lacions van quedar afectades per la deflagració- van fer perdre els nervis a molts ciutadans. A la tarda, diversos centenars de persones es van manifestar als carrers de Kabul demanant la dimissió del president afganès, Aixraf Ghani, i el seu primer ministre, Abdul·lah Abdul·lah, i altres van apedregar els cotxes de diversos parlamentaris que es van desplaçar als hospitals per interessar-se pels ferits. “¡Fora, fora, no us volem aquí!”, cridaven. Un atemptat no havia generat mai una reacció tan visceral contra la classe política.

El recinte de l’ambaixada alemanya va resultar seriosament afectat per l’explosió, i el ministre d’Afers Estrangers germànic, Sigmar Gabriel, va admetre que un vigilant de seguretat de la legació va perdre la vida. Així mateix, diverses finestres i portes de la residència de l’ambaixador espanyol a Kabul, Emilio Pérez de Ágreda, van resultar danyades, segons va confirmar ell mateix a l’ARA. De fet, els vidres d’edificis situats fins a un quilòmetre de distància del lloc de l’atemptat es van trencar com a conseqüència de l’ona expansiva.

L’atac tenia com a objectiu, en teoria, la zona diplomàtica de Kabul, però gairebé totes les víctimes van ser civils.