Donald Trump, d’oportunista a figura de culte

WashingtonQuatre anys després de la gran sorpresa electoral, ja ningú pot al·legar ignorància. El primer mandat de Donald Trump ha anat potser més enllà del que els seus detractors temien, però ha servit també perquè molts dels que el van votar s’aferrin avui a la seva figura amb la veneració que es professa a un líder de culte. Trump, que s’alimenta d’una extenuant necessitat d’atenció, ha reintegrat al debat públic milions de persones els valors de les quals van ser malvistos durant dècades. Racistes i supremacistes s’han vist reivindicats per un mandatari que ha qualificat de “violadors” els mexicans, ha prohibit l’entrada de musulmans als Estats Units, ha separat pares i fills a la frontera sud, ha qualificat de “forats de merda” països africans i centreamericans o ha definit neonazis com a “bones persones”.

Trump ha sigut en aquests gairebé quatre anys tot el que ha sigut durant la seva vida: un egòlatra, un oportunista, un entabanador, un competidor que no admet la derrota ni l’error, un tipus pragmàtic per a qui la ideologia ha sigut només un mitjà i no el fi. Va demanar presó per a la seva rival del 2016, Hillary Clinton, però vuit anys abans havia elogiat la seva tasca com a senadora per l’estat de Nova York i el seu paper com a primera dama durant la presidència de Bill Clinton. D’ell va dir un dia que havia sigut un president “genial”; més tard, el va qualificar de “repugnant”. Això sí, no va ser pel seu afer amb Monica Lewinsky. Nou dies després que Clinton admetés una “relació inapropiada” amb la becària, Trump va dir en una entrevista que el president s’hauria hagut de negar a declarar. Fins i tot va deixar caure que si ell es presentés a un càrrec públic hauria de fer front a acusacions similars. “¿T’imagines com seria de controvertit? -li va preguntar al periodista-. Pensa en això que ha tingut amb les dones. ¿I jo amb les dones? ¿T’ho pots imaginar?” Abans de debatre amb l’esposa de l’expresident fa quatre anys, Trump va organitzar una roda de premsa juntament amb quatre dones que acusaven Bill Clinton de comportament inadequat.

No hi busqueu coherència

Trump va guanyar el 2016 amb un missatge antiavortament, però el 2000, tot i que va dir que se sentia “incòmode” amb el tema, va assegurar que donava suport al “dret a escollir de la dona”. No cal ni dir que els seus escàndols de revista del cor, les històries de relacions extramatrimonials, el llenguatge groller sobre les dones i, per descomptat, la seva inexistent pràctica religiosa, tenen ben poc a veure amb els valors d’un grup que el va catapultar a la presidència: els cristians evangèlics. Si Trump hagués vist un espai polític que li hagués permès accedir al poder defensant tot el contrari, probablement s’hi hauria adreçat. No busqueu coherència en la biografia de Donald Trump, tret que la coherència es mesuri pel benefici personal de cada acció. Com a empresari, es va registrar com a votant demòcrata el 2001, però només entre el 1999 i el 2012 va canviar fins a set vegades d’afiliació. És republicà, va ser demòcrata i fins i tot del Partit Reformista, amb el qual va explorar l’opció de presentar-se a les presidencials del 2000.

Obsessionat amb Obama, va ser el principal promotor de la teoria conspirativa segons la qual el primer president afroamericà no hauria nascut als EUA, fins al punt que va aconseguir forçar-lo a fer públic el seu certificat de naixement. El mateix Obama de qui havia dit que tenia “qualitats meravelloses” quan era senador per Illinois. El mateix president el llegat polític del qual ha intentat esborrar en gairebé quatre anys a la Casa Blanca i a qui acusa, sense proves, d’espionatge de la seva campanya el 2016. Trump, que va néixer a Nova York el 1946 en una família descendent d’immigrants alemanys, ha creat una imatge d’empresari d’èxit sobre els pilars de la fortuna del seu pare.

Amb els deutes ofegant-lo més d’una cop, ha aconseguit sobreviure gràcies a una enginyeria fiscal que la hisenda federal i la Fiscalia de Nova York investiguen des de fa anys per possible frau. L’èxit del seu programa televisiu The apprentice va apuntalar la seva imatge d’èxit, malgrat que el seu imperi estava en ruïnes. Un miratge mediàtic que va aplanar les seves opcions d’arribar a la Casa Blanca com a garant de la bona gestió econòmica.