Batalla europea per no pagar la factura del Brexit

Brussel·lesAl llarg de l’última setmana, i fins i tot d’aquest cap de setmana passat, els líders dels països de la Unió Europea han anat desfilant un per un per la seu del Consell Europeu de Brussel·les. Els havia citat el president d’aquesta institució, Charles Michel, que és l’encarregat durant els pròxims cinc anys de disposar-ho tot de la millor manera possible per aconseguir consens entre els vint-i-set membres d’una UE sense el Regne Unit. El club europeu funciona amb un pressupost plurianual que ha de ser renovat els pròxims mesos perquè, si no, pagesos, ramaders, investigadors i estudiants d’Erasmus en sortiran perjudicats. A finals del 2019 la falta d’acord era evident, però el Brexit monopolitzava l’agenda i es va ajornar el debat. Tot i que el principal problema és, de fet, conseqüència directa del Brexit. Amb la marxa del Regne Unit també se’n va un contribuent net, i pocs estan disposats a assumir la factura.

Els austers contra els de la cohesió

Són uns 13.000 milions d’euros els que marxen amb el Regne Unit. Un forat que ha dividit encara més dos blocs tradicionalment enfrontats quan es tracta de parlar de diners en el si de la Unió. D’una banda, hi ha el grup dels països anomenats austers ( frugals ), del qual formaven part els britànics, que són els més rics, contribuents nets (aporten més del que reben) que no estan disposats a pagar més d’un 1% del producte interior brut (PIB). Són també els estats més ortodoxos, els defensors de la disciplina pressupostària i contraris a augmentar la integració fiscal entre els països de l’euro, els que frenen iniciatives com l’impost a les tecnològiques o un pressupost propi per a l’eurozona que permeti evitar crisis. Es tracta dels Països Baixos, Dinamarca, Àustria, Suècia i Alemanya (amb la boca petita). “Hem de gastar els diners dels contribuents amb cura”, piulava el canceller austríac Sebastiak Kurz després de la seva trobada amb Michel.

A l’altra banda hi ha un grup més nombrós però menys influent, els amics de la cohesió. Països amb menys renda i principals receptors de fons. Espanya se situa en aquest bloc, que va reunir-se a principis de febrer a Lisboa, on el líder socialista António Costa va voler liderar el front dels partidaris de més pressupost en previsió de la batalla que es lliurarà el 20 de febrer a Brussel·les, quan Charles Michel ha convocat la cimera extraordinària en què s’hauria de resoldre la qüestió. Per això s’ha hagut d’anar reunint amb els líders els últims dies per aplanar el camí buscant consens.

Els amics de la cohesió són Espanya, Portugal, Xipre, la República Txeca, Estònia, Hongria, Malta, Polònia, Romania i Eslovàquia. Els caps d’estat i de govern de tots aquests països es van desplaçar fins a Lisboa, on també van anar càrrecs de responsabilitat de Bulgària, Grècia, Letònia, Lituània i Eslovènia. De la trobada en van sortir amb una declaració conjunta en què emfatitzen que “qualsevol retallada en la capacitat d’inversió de les regions de la cohesió seria inacceptable”. A més, apunten que “cap estat membre hauria de patir una disminució brusca i desproporcionada de la seva assignació”.

Les posicions, doncs, són clares. Com també és ben clar que serà difícil l’acord. Pedro Sánchez ho admetia dimecres arribant a Brussel·les: “La negociació serà llarga, tensa i complexa”. Al costat dels amics de la cohesió hi ha també el Parlament Europeu, que va exercir pressió divendres sobre Michel, en una reunió dels seus negociadors en què van deixar clar que “les ambicions de la UE han de casar amb un finançament suficient”. El Parlament ha de donar “consentiment” als comptes.

La primera proposta de pressupost 2021-2027 va ser de la comissió Juncker el 2018, quan l’actual vicepresidenta econòmica espanyola, Nadia Calviño, n’era la responsable. Es van posar sobre la taula uns comptes que suposen un 1,11% del PIB de la UE, que ja preveia retallades a l’agricultura i més diners per a les fronteres. Per fer-nos-en una idea, el pressupost vigent suposa un 1,16% del PIB. L’Eurocambra demana ara un 1,3%, mentre que els austers no pensen passar de l’1%. Aquesta setmana continuen les reunions i, un cop hagi escoltat totes les parts, Michel ha de fer una proposta per aconseguir consens el dia 20. No serà fàcil.