El 20 de desembre passat Julian Assange va declarar per videoconferència, des de la presó on està tancat, al Regne Unit, davant del jutge de l’Audiència Nacional José Juan de la Mata. El magistrat investiga si el periodista i els seus advocats van ser objecte d’escoltes il·legals durant els anys d’autoreclusió a l’ambaixada d’Equador per encàrrec dels Estats Units. Segons el sumari de la causa, hi ha indicis que l’empresa Undercover Global SL, encarregada de protegir la legació diplomàtica de l’Equador al Regne Unit entre el 2015 i el 2018, va espiar Assange amb micròfons ocults. Els informes haurien estat “lliurats posteriorment a terceres persones o institucions”, entre les quals, segons el sumari, “algunes autoritats de la República de l’Equador i agents dels Estats Units”. La defensa d’Assange considera que, amb aquestes proves n’hi ha prou per demostrar que una extradició als EUA seria injusta, ja que l’acusat no podria gaudir d’un judici just davant de qualsevol tribunal nord-americà.
Assange fa front al seu ‘judici final’ contra l’extradició
El fundador de Wikileaks reprèn aquest dilluns la defensa de la petició dels EUA després d’una dècada de persecució
LondresDesprés d’una dècada de persecució, Julian Assange, de 48 anys, inicia aquest dilluns en un jutjat del sud de Londres el primer acte del que serà el judici final entre el fundador de Wikileaks i la Casa Blanca. “Un judici polític, el cas Dreyfus de la nostra època”, en paraules del diputat laborista britànic John McDonneld, en referència a l’oficial de l’exèrcit francès Alfred Dreyfus, jutjat i condemnat amb proves falses per traïció el 1895, discriminat perquè era jueu, com es demostraria més tard.
En el cas de Julian Assage, el procés pot acabar o bé amb una extradició als Estats Units, i una potencial condemna de 175 anys de presó per 17 presumptes delictes d’espionatge i un de conspiració per frau informàtic, o bé amb l’alliberament.
Els fets es remunten als anys 2010-2011, quan els Estats Units comencen la caça i captura d’Assange poc després que Wikileaks publiqués les filtracions en què exposava la realitat de l’anomenada “guerra contra el terror” de l’administració Bush, els dietaris de guerra afganesos, altres intervencions a l’Iraq, el Cablegate, amb l’alliberament de missatges secrets entre el departament d’Estat i les ambaixades nord-americanes, o els arxius de Guantánamo.
Sigui quina sigui la decisió en primera instància de la magistrada Vanessa Baraitser, del tribunal penal de Woolwich i Belmarsh, serà recorreguda: o bé per la defensa d’Assange (com ho va anunciar dimarts en conferència de premsa a Londres una de les seves representats, Jennifer Robinson), o bé per l’acusació dels Estats Units. L’última paraula, doncs, l’acabarà tenint el Tribunal Suprem del Regne Unit.
La primera setmana del cas, però, la vista només abordarà qüestions preliminars i deixarà per al període del 18 de maig al 5 de juny la declaració de testimonis. La defensa d’Assange en presentarà una vintena. Abans de finals d’any s’hauria de saber el veredicte de la magistrada. “Però fins arribar a la decisió final del Tribunal Suprem, el procés podria durar anys”, afirmava també Robinson en el decurs de l’esmentada conferència de premsa.
Davant la imminència del judici, els últims dies les mostres de suport a Assange s’han multiplicat, tant a la capital britànica, on dissabte va tenir lloc una manifestació al centre de la ciutat per demanr el seu alliberament, com a diferents ciutats europees.
Avui a la sala del judici hi haurà també una representació de parlamentaris australians vinguts expressament per fer costat a Assange, i per pressionar el primer ministre britànic, Boris Johnson, perquè no en permeti l’extradició en darrer terme si el Suprem ratifica una sentència en aquest sentit. També hi haurà un grup d’eurodiputats i, entre d’altres, personatges com l’exministre grec d’Economia, Iannis Varufakis, o el músic, fundador de Pink Floyd i amic personal d’Assange Roger Waters. Tots dos van intervenir dissabte en la seva defensa en els parlaments que van seguir la manifestació.
Estat de salut fràgil
Assange és a la presó de Belmarsh, adjacent al tribunal on s’ha de veure el judici. Malgrat que les seves condicions han millorat, amb la fi del confinament que patia des de l’abril del 2019, quan va ser detingut a l’ambaixada d’Equador on s’havia refugiat el 2012, precisament per evitar una possible extradició als EUA, el seu estat de salut “continua sent fràgil”, segons el cap actual de Wikileaks, l’islandès Kristinn Hrafnsson.
En els deu anys de persecució, Assange ha passat de ser un col·laborador dels diaris més importants dels món a tenir una cara fosca. Per exemple, en el cas de la filtració d’e-mails del comitè nacional del Partit Demòcrata durant la campanya presidencial del 2016, en què s’hauria beneficiat d’un suposat pirateig informàtic de hackers russos, i que hauria beneficiat la candidatura de Donald Trump. Sense esmentar les acusacions de violació i abusos que, presumptament, va cometre a Suècia l’agost del 2010, inici de l’interminable viacrucis judicial que el va dur a refugiar-se a la legació equatoriana a Londres.
L’exdirector de The Guardian, Alan Rusbridger, l’ha definit com a “en part editor, en part empresari, en part font d’informació, en part confident, en part activista, en part anarquista i en part periodista”. Una dada, la de ser o no periodista, que per al diputat australià Andrew Wilkie, també present a la conferència de premsa, “no és rellevant, ja que les seves accions van ser bones en si mateixes: mostrava el que feien els governs”. Wilkie en demana l’alliberament perquè ha treballat per “la llibertat d’informació, que és el que hi ha en joc en aquest judici”.
A Assange, en resum, se l’acusa d’unes accions que “els periodistes fan o haurien de fer cada setmana”, diu Rusbridger, potser l’únic patró per mesurar l’australià més enllà de simpaties o antipaties.
