L’Aràbia Saudita converteix la fam en una arma de guerra

SanàAmb la mirada perduda i panteixant, un nen de 3 anys jeu en silenci en una sala de l’hospital de Hajjah: és un sac d’ossos que lluita per respirar. El seu pare, Ali al-Hajaji, s’aboca damunt del llit, angoixat. Fa tres setmanes que va perdre un fill per l’epidèmia de fam que arrasa el Iemen, i ara tem perdre’n un altre.

I no és que al país no hi hagi menjar: les botigues del voltant de l’hospital estan plenes de productes, i també els mercats. Però Al-Hajaji no s’ho pot permetre. “Amb prou feines puc comprar un crostó de pa sec”, diu. “Per això els fills se’m moren davant dels ulls”, lamenta.

La devastadora guerra del Iemen s’ha convertit en centre d’atenció durant els últims dies arran de la mort del periodista saudita Jamal Khashoggi a Istanbul. Fins ara s’havien criticat els bombardejos de l’aviació saudita en aquest país, que han provocat la mort de milers de civils en casaments, funerals i autobusos escolars, sovint amb bombes i informació d’intel·ligència proporcionades pels Estats Units. Però experts en ajuda humanitària i càrrecs de l’ONU destaquen que el Iemen pateix una altra forma de guerra encara més macabra: una guerra econòmica que s’acarnissa en els civils i pot provocar una epidèmia de fam de proporcions catastròfiques.

Sota el lideratge del príncep hereu Mohamed bin Salman, la coalició encapçalada per l’Aràbia Saudita i els seus aliats iemenites ha imposat una sèrie de càstigs econòmics per minar els rebels houthis que controlen el nord del Iemen. Aquests càstigs, però, també estan afectant la població civil.

Una gran catàstrofe

“Hi ha l’amenaça que una gran fam devori el Iemen”, va advertir el subsecretari d’afers humanitaris de l’ONU, Mark Lowcock, dimarts al Consell de Seguretat. Prop de 8 milions de iemenites ja depenen de l’ajuda alimentària d’emergència per sobreviure, va detallar, una xifra que aviat podria elevar-se fins a 14 milions, la meitat de la població del país. Una epidèmia de fam al Iemen, va afegir Lowcock, seria “molt més greu que qualsevol que hagi vist mai cap professional en aquest camp”.

“La gent creu que la fam és només la falta d’aliments”, alerta Alex de Waal, autor de Mass Starvation, on analitza les últimes epidèmies de fam provocades per l’home. “Però al Iemen es tracta d’una guerra contra l’economia”, adverteix. Els efectes d’aquesta crisi són arreu, i no diferencia entre classes socials, tribus ni religions. Professors universitaris que fa mesos que no cobren el sou demanen ajuda desesperadament a les xarxes socials. Metges i professors s’han vist obligats a vendre les joies que tenien, la terra o el cotxe per alimentar les seves famílies. Als carrers de la capital, Sanà, una dona gran demana almoina amb un altaveu. “Ajudeu-me!”, exclama. “El meu marit està malalt. Ajudeu-me!”

A les sales de l’hospital els infants malalts es debaten en silenci entre la vida i la mort. Dels gairebé 2 milions de criatures desnodrides que hi ha al Iemen, 400.000 estan en una situació crítica: una xifra que es preveu que augmenti un 25% els pròxims mesos.

“Ens estan rebentant”, diu la doctora Mekkia Mahdi a la clínica d’Aslam, una ciutat empobrida del nord-oest del país que s’ha omplert de desplaçats que fugen dels combats a Hodeida, una localitat portuària 90 quilòmetres al sud. A la clínica la doctora té bones paraules per a les mares i alimenta els nadons malalts donant-los llet amb una cullera. Però per a alguns ja és massa tard: un nen d’11 mesos va morir la nit anterior. Pesava dos quilos i mig.

Mahdi no pot entendre l’obsessió d’Occident amb l’assassinat de Khashoggi. “Ens sorprèn que el cas Khashoggi atregui tant l’atenció mentre milions de nens iemenites pateixen”, diu. “El que passa aquí a tothom li importa un rave”, es queixa mentre estira la pell d’una nena endormiscada de 7 anys que té els braços prims com bastons: “Mira: no té carn, només ossos”, rebla.

Desesperació d’un pare

Quan el Xaher, el fill d’Ali al-Hajaji, va caure malalt de diarrea i vòmits, el pare, desesperat, va optar per prendre mesures extremes. Escoltant els vells del poble, va recórrer a un remei tradicional: aplicar la punta d’un pal roent sobre el pit del nen. “La gent deia que amb una cremada es posaria bé”, recorda l’home. “Quan no tens diners i el teu fill està malalt, et creus qualsevol cosa”, diu per justificar-se.

Les cremades són una mostra de la rudimentària vida a la localitat de Jubeida, formada per un grapat de cases de tova sobre un turó rocós. Abans els homes del poble emigraven a l’Aràbia Saudita per treballar: la frontera és a només uns 130 quilòmetres. Sovint els rics empresaris saudites els tractaven amb menyspreu, però els pagaven un sou. Al-Hajaji va treballar en el sector de la construcció a la Meca, la ciutat santa que cada any visiten milions de pelegrins musulmans. Però quan va esclatar la guerra, el 2015, la frontera va quedar tancada.

Per Al-Hajaji, que té cinc fills menors de 7 anys, el cop més mortífer de la guerra ha sigut econòmic. Va veure amb consternació com el rial (la moneda iemenita) perdia la meitat del valor l’any passat, cosa que va fer disparar els preus. De cop i volta el menjar costava el doble que abans de la guerra. Els seus veïns es van vendre el que tenien, com ara camells o terra, per tenir diners per comprar aliments. Però Al-Hajaji, que viu amb la seva família en una caseta d’una sola habitació, no tenia res per vendre.

Al principi va confiar en la generositat dels veïns. Després va començar a reduir la dieta familiar, fins que es va reduir a pa, te i halas, una fulla de parra que sempre havia estat font d’aliment al Iemen però que va passar a ocupar un lloc central en els àpats.

Aviat el seu fill Xaadi, de 4 anys, va caure malalt, amb vòmits i diarrea, símptomes clàssics de la malnutrició. Al-Hajaji volia portar-lo a l’hospital, però era impossible: els preus del combustible havien augmentat un 50% respecte a l’any anterior.

Un matí de finals de setembre Al-Hajaji va entrar a casa i es va trobar el Xaadi en silenci i immòbil, amb la pell d’un color groguenc. “Sabia que se n’havia anat”, explica el pare. Va besar el fill al front, el va embolcallar amb els braços i va anar fins a la mesquita del poble. Aquell vespre, després de les oracions, la comunitat es va reunir per enterrar el nen. Va ser la primera persona del poble que va morir de fam.

Unes setmanes més tard, quan un altre fill d’Al-Hajaji, el Xaher, va caure malalt, l’home va decidir que no es podia quedar de braços creuats. Va portar el nen a una clínica de salut, però li van dir que no tenien res per tractar-lo. La meitat de les instal·lacions sanitàries del Iemen estan fora de servei a causa de la guerra. I la família va demanar prestats 14 euros per poder anar fins a l’hospital de Hajjah.

La crisi econòmica no ha sigut un efecte secundari desafortunat de la guerra, sinó un efecte evitable. L’any 2016 el govern iemenita, que té el suport de l’Aràbia Saudita, va traslladar el banc central des de la capital, Sanà -que està sota control dels houthis-, fins a la ciutat meridional d’Aden. El banc, seguint les polítiques que dicta Riad, va començar a imprimir grans quantitats de diners, segons explica un alt càrrec occidental. Concretament, fins a 600.000 milions de rials. Els nous bitllets van causar una espiral inflacionària que va erosionar el valor dels estalvis que tenia la gent.

El banc també va deixar de pagar els salaris als funcionaris a les zones controlades pels houthis, on viu el 80% de la població iemenita. L’administració és la principal generadora de feina al Iemen, de manera que centenars de milers de famílies es van quedar de sobte sense cap ingrés al nord del país.

Reducció de despeses

A l’hospital Al-Sabin, a Sanà, la doctora Huda Rajumi s’encarrega dels infants que pateixen una desnutrició més severa al país, tot i que la seva pròpia família, que ha deixat de pertànyer a la classe mitjana -com tantes altres al Iemen-, també té problemes. L’any passat la doctora Rajumi només va rebre un mes de salari. El seu marit, un militar retirat, ha deixat de cobrar la pensió. La família, doncs, s’ha vist obligada a reduir despeses de la seva vida quotidiana, com ara comprar fruita o carn, per poder arribar a final de mes. “Ens en sortim perquè la gent s’ajuden els uns als altres, però cada cop és més difícil”, comenta la dona.

La guerra econòmica també pren altres formes. En un informe recent, Martha Mundy, professora de la London School of Economics, va analitzar els bombardejos de la coalició saudita al Iemen i va arribar a la conclusió que els atacs contra ponts, fàbriques, vaixells pesquers i fins i tot camps de cultiu tenien com a objectiu destruir la cadena de producció i de distribució de menjar a les zones controlades pels houthis.

El ferri control de l’Aràbia Saudita de tots els moviments aeris i per mar al nord del Iemen ha fet que aquesta zona esdevingui una presó per als que hi viuen. Al setembre l’Organització Mundial de la Salut va negociar establir un pont aeri humanitari per evacuar a Egipte els iemenites més malalts, com els pacients amb càncer o alguna altra afecció mortal.

Entre els que estaven a la llista d’espera hi ha Maimuna Naji, una nena de 16 anys que té un tumor de la mida d’un meló a la cama esquerra. El seu pare, Ali Naji, explica que va aconseguir els visats i els diners necessaris per anar amb la filla a l’Índia per rebre tractament mèdic. Però les seves esperances es van dissipar al setembre quan li van dir que la seva nena podria embarcar en el primer vol que sortís del país un cop el pont aeri humanitari es posés en marxa.

El pont aeri no va començar mai, bloquejat pel govern iemenita, segons un alt càrrec occidental. I la Maimuna i desenes de pacients més han quedat bloquejats al país mentre el rellotge de la seva malaltia avança. “Primer ens deien «la setmana que ve, la setmana que ve»”, explica el pare, que no pot evitar que se li escapin les llàgrimes mentre mostra un munt de documents dels tràmits fets. “Però després ens va dir que no hi aniríem. Quina mena d’humanitat és, aquesta? Què hem fet per merèixer això?”, lamenta.

L’ambaixada de l’Aràbia Saudita a Washington es nega a fer declaracions sobre la seva actuació al Iemen. Alts càrrecs saudites, però, la justifiquen dient que els rebels houthis llancen projectils contra la seva frontera. Els houthis són un grup armat que professa el zaidisme -una branca de l’islam xiïta-, i l’Aràbia Saudita, que és una monarquia sunnita, els considera un braç armat del seu rival regional, l’Iran.

Defensa de Riad

Els saudites també es defensen dient que, juntament amb els Emirats Àrabs Units, s’han convertit en un dels principals donants d’ajuda humanitària al Iemen. La primavera passada aquests dos països es van comprometre a aportar-hi mil milions de dòlars. Al gener l’Aràbia Saudita va dipositar dos mil milions de dòlars al banc central de Iemen per sostenir la seva moneda.

Només dues epidèmies de fam han sigut declarades oficialment per l’ONU els últims 20 anys: una a Somàlia i una altra al Sudan del Sud. Una avaluació de les Nacions Unides que es farà a mitjans de novembre determinarà fins a quin punt el Iemen està a prop de convertir-se en la tercera. Perquè no sigui així, els treballadors humanitaris no reclamen ajut d’emergència sinó prendre mesures urgents per rescatar una economia enfonsada.

Ara l’única esperança dels iemenites és que l’escàndol internacional causat per la mort de Jamal Khashoggi resti prestigi al príncep hereu Bin Salman fins que es vegi obligat a reduir la pressió al Iemen. Malgrat això, Peter Salisbury, un especialista sobre el Iemen a la Chatham House, creu que aquesta possibilitat és remota. “Crec que els saudites saben que no hi haurà represàlies contra ells per la guerra al Iemen. La tolerància occidental a la violació dels drets humans és força alta”, destaca. I conclou: “Si alguna cosa hem après del cas Khashoggi és que la comunitat internacional és reticent a immiscir-se en els afers de l’Aràbia Saudita”.