BarcelonaL’11 de febrer del 1979 és una data marcada de vermell en la història de l’Iran i la culminació d’una revolució que va marcar el segle XX. Ho reconeixia el secretari de Defensa dels Estats Units de l’època, Arthur Schlesinger, a la revista Time : “Ha estat un cataclisme per als Estats Units, la primera revolució seriosa des del 1917 en termes del seu impacte mundial”. En un procés sense precedents al món musulmà, dos anys de manifestacions i vagues van portar l’odiat xa Reza Pahlavi, aliat dels Estats Units i de la Gran Bretanya, a abandonar el país. Ben aviat un obscur clergue xiïta que vivia a l’exili, l’aiatol·là Khomeini, amb els seus discursos que es difonien en cassets, es va convertir en el símbol de la revolució.
Inscriu-te a la newsletter Internacional
El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi
El 2013 es van desclassificar els documents de la CIA que demostraven que els Estats Units, amb el suport del Regne Unit, havien ordit el cop del 1953 contra Mohammad Mossadeq, el primer ministre elegit a les urnes que havia nacionalitzat la indústria petroliera iraniana, sota control britànic des del 1913. El cop va restituir el xa al poder: des del seu tron en forma de paó va protagonitzar, amb una cinquantena de famílies de l’alta burgesia i d’acord amb els principals bancs internacionals, una autèntica orgia de petrodòlars i una corrupció rampant: el país havia d’importar el 60% dels aliments. El periodista polonès Ryszard Kapuscinski va relatar a les seves cròniques com els agents de la Savak, la policia política, cremaven les parpelles de les seves víctimes o les llançaven contra planxes de ferro roent.
Sobre el profund malestar popular es va bastir una aliança tan contradictòria com poderosa d’islamistes radicals, estudiants universitaris d’esquerra amarats de l’antiimperialisme de l’època, obrers, camperols, laics, liberals i republicans, i minories ètniques. Molts soldats es van negar a reprimir les protestes. El xa i la seva esposa van fugir als Estats Units, mentre que el govern provisional acceptava el retorn al país de Khomeini, després de 14 anys a l’exili entre l’Iraq i París.
Els islamistes van segrestar les esperances de canvi per imposar una república islàmica que acabaria executant o purgant molts dels que havien ajudat a proclamar-la. Els comunistes del partit Tudeh, els liberals i els laics van ser torturats, empresonats i fets desaparèixer. La guerra que va declarar el president iraquià Saddam Hussein contra l’Iran (1980-88) va ser l’excusa per a una repressió generalitzada. Com recorda l’escriptora Nazanin Armanian, exiliada a Catalunya, “sota la cortina de fum de la guerra patriòtica, la ultradreta religiosa va prendre el poder, va esclafar totes les forces polítiques, sindicals, feministes, estudiantils, va detenir desenes de milers d’activistes de tots el colors, els va torturar i els va executar”.
¿I què queda d’aquella revolució 40 anys després? Azadeh Kian, especialista en l’Iran de la Universitat París Diderot, recorda que “de la revolució se’n van beneficiar només els que l’havien segrestada: els quadres del règim, els Guardians de la Revolució, les escoles religioses, els ultrarics, mentre que la gent del carrer s’ha empobrit. Les dones que provenien de famílies religioses i tradicionals van poder sortir de casa, van accedir als estudis superiors i a l’administració. Però això va ser en detriment de les dones modernitzadores, que ja participaven en aquestes instàncies en l’època del xa”.
Sota les presidències de Rafsanjani i Khatami, la taxa d’alfabetització es va situar en el 100% per a la població de 6 a 24 anys. Però les desigualtats socials són més profundes que mai i la inflació, la crisi econòmica i les sancions nord-americanes han empobrit les classe mitjanes, han agreujat l’atur juvenil crònic i han fet més aguda la manca d’habitatge.
La població de l’Iran és jove: el 70% han nascut després de la revolució i veuen el seu país immers en la ruïna econòmica i amb un sistema legal medieval. L’any passat va estar marcat per les protestes al carrer contra l’enfonsament del rial, la misèria o la destrucció del medi, l’obligatorietat del vel o la prohibició de ballar per a les dones. Segons Amnistia Internacional, les autoritats iranianes van detenir el 2018 més de 7.000 dissidents, i centenars han estat condemnats a penes de presó o fuetades. Philip Luther, responsableper al Pròxim Orient de l’ONG, afirma: “Mestres mal pagats, treballadors de fàbrica que malden per alimentar les seves famílies... qualsevol que gosi reivindicar avui els seus drets a l’Iran ha de pagar un preu molt alt per fer-ho”.
8/9/1978
Després de mesos de vagues i manifestacions, l’exèrcit massacra una protesta a la plaça Jalé de Teheran i es perd l’esperança d’una sortida pactada amb el règim del xa Reza Pahlavi.
11/2/1979
Grups guerrillers i tropes rebels derroquen el govern provisional designat pel xa, que s’havia exiliat, primer al Marroc. L’1 d’abril es vota en referèndum la Constitució de la República Islàmica.
4/11/1979
Islamistes prenen 52 ostatges a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran per exigir l’extradició del xa. L’episodi impulsa Ronald Reagan a la presidència.
22/9/1980
L’Iraq envaeix l’Iran en una guerra que durarà vuit anys i dessagnarà els dos països. Els Estats Units van vetar a l’ONU la condemna a Saddam Hussein per haver fet servir armes químiques.