30 anys de la caiguda de l'apartheid
Sud-àfrica mira més a les eleccions del maig que a la històrica efemèride que va fer del país un referent de la concòrdia
BarcelonaLa crisi econòmica i social impedeix a Sud-àfrica celebrar amb rebombori els 30 anys de la fi de l’apartheid, que es pot situar en les primeres eleccions amb sufragi universal que van tenir lloc el 27 d’abril del 1994. Des de llavors, el 27 d'abril es considera el Dia de la Llibertat i és festiu en un país que va fer història quan va trencar amb un règim supremacista amb més calma i menys sang del que ningú es podria haver imaginat. La nostàlgia no hi cap i encara menys quan d'aquí quatre setmanes, el 29 de maig, Sud-àfrica encara uns comicis amb els resultats més incerts.
Tornem al 1994. Nelson Mandela, amb 75 anys, aconseguia una victòria inapel·lable a les urnes i situava el seu Congrés Nacional Africà (ANC) –nascut el 1912 com a moviment de resistència– com el partit omnipresent de la política local. “És un dia com cap altre, l’alba de la nostra llibertat”, va proclamar Mandela, convertit ja en un mite mundial i en el millor ambaixador del país gràcies als 27 anys que va passar tancat a la presó i a la generositat demostrada amb els qui van ser botxins blancs. Ni l’assassinat del líder comunista Chris Hani ni els intents dels nostàlgics de l’apartheid i dels zulus per impedir les eleccions van pervertir la fita d’una transició que ha estat exhibida com un èxit i premiada amb un Nobel de la pau per a Mandela i Frederik W. de Klerk, l’últim president de l’apartheid.
Tres dècades després, el somni que l’arquebisbe Desmond Tutu va batejar com el país de l’arc de sant Martí –per la diversitat racial, lingüística i cultural– s’ha convertit, en part, en un malson per als milions de ciutadans que viuen en la pobresa. Sud-àfrica és avui el país més desigual del món: un terç de la població està desocupada, segons l’estadística oficial, però el percentatge s’enfila fins al 40% en la vida real.
El mercat laboral continua dividit entre les feines ben pagades, ocupades majoritàriament pel 9% de la població blanca, i les del servei domèstic, l’hostaleria i la construcció, ocupades per la barata mà d’obra dels negres, més del 80% dels habitants. Si bé és cert que hi ha una classe mitjana negra que ha crescut al ritme que ho feia la maquinària de l’administració democràtica i dels nous professionals que surten de les universitats, la força d’aquest col·lectiu és molt reduïda.
La incògnita de la majoria
Les eleccions del 29 de maig es presenten amb més incògnites que les set anteriors. Per primer cop les enquestes apunten que l’ANC pot perdre la majoria absoluta que ha anat revalidant a cada convocatòria, tant al govern de Pretòria com en set de les vuit províncies. La formació ja s'ho va ensumar als comicis municipals, quan els seus candidats van quedar desbancats de l’alcaldia per la suma dels partits de l’oposició. El 2019 van conservar la majoria d’escons al Parlament de Ciutat del Cap, però amb només el 57% dels vots, lluny del 70% del 2004.
La cita electoral torna a estar marcada per les preocupacions del dia a dia i la sensació que no hi ha ningú al volant. Els constants talls d'electricitat –l’any passat la companyia estatal Eskom només va poder subministrar energia 35 dies– estan posant al límit la paciència de la ciutadania i també de les empreses. La nova normalitat sud-africana és tenir la precaució de no omplir gaire la nevera per si hi ha una interrupció, que pot durar hores.
En la cursa a les urnes torna a batallar el president Cyril Ramaphosa, un exsindicalista milionari, que en els anys al capdavant del govern ha perdut l’aura de gran gestor. Davant té un contrincant sorpresa, que coneix prou bé perquè el va substituir tant a la presidència de l’executiu com de l’ANC el 2018, quan els escàndols de corrupció van fer impossible la seva continuïtat. Jacob Zuma ha tornat a primera línia darrere del nou Partit MK, la sigla històrica d'uMkhonto we Sizwe, el braç armat de l’ANC que Mandela va dirigir i el va portar a la presó.
A aquesta escissió se suma la ja consolidada que lidera l’antic enfant terrible de l’ANC, Julius Malema, ara també milionari i que fa forat acusant de lladres els blancs. Encara canta la racista Kill the boer, que literalment vol dir "mata el granger", però que també es pot traduir com "mata els blancs".
I, com fa trenta anys, tant la política com la música, el menjar, l’esport, els barris o l’oci encara s’han de llegir en clau racial. Si l’ANC és encara vist com el partit de la població negra, al qual se li deu el favor d'haver alliberat el poble de la segregació, l’Aliança Democràtica és tradicionalment la formació dels blancs. Però això està canviant, perquè aquesta última formació ha estat hàbil i ha inclòs candidats negres a les llistes, tot i que en aquesta ocasió ha optat com a candidat per l’afrikàner John Steenhuisen.
La incògnita serà si, com diuen els analistes, no hi ha un guanyador clar. Aleshores les negociacions seran tots contra l'ANC. En ajuntaments com els de Pretòria i Johannesburg es va provar aquesta fórmula, però és cert que la diversitat ideològica dels partits ha fet que tot plegat hagi acabat sent un guirigall.