Afganistan: 20 anys de guerra per tornar a la casella de sortida

Barcelona“La nostra missió a l’Afganistan mai no va ser construir una democràcia, sinó evitar atacs terroristes contra sòl estatunidenc”, declarava dilluns el president nord-americà, Joe Biden. Un argument molt diferent del que havia esgrimit, el 7 d’octubre del 2001, el seu predecessor, George W. Bush, en el discurs televisat en què va anunciar la invasió del país per derrocar el règim talibà, en represàlia pels atemptats d’Al-Qaida als Estats Units l’11 de setembre del 2001: “Aquesta missió militar porta el nom de Llibertat Duradora. Defensem no només les nostres precioses llibertats, sinó també la llibertat de la gent, arreu, de viure i criar els seus fills sense por”.

En els vint anys que separen els dos discursos des de la Casa Blanca hi ha hagut desenes de milers de morts, s’han gastat bilions de dòlars i ara l’Afganistan s’aboca a tornar al punt de partida: els artífexs del règim de terror que l’exèrcit nord-americà i els seus socis van polvoritzar el 2001 són un altre cop amos i senyors.

Azita Rafaat, que va ser diputada al Parlament de Kabul entre el 2005 i el 2010, fins que es va haver d’exiliar amb les seves quatre filles a Suècia, agafa aire abans de respondre la pregunta de què li semblen les paraules de Biden. “Per primer cop un president dels Estats Units admet que aquesta guerra era només perquè els americans es protegissin: sempre parlaven de portar la democràcia i dels drets de les dones a l’Afganistan. Però, després de tanta sang vessada i tants esforços gastats, crec que és massa tard i és una manera de defugir la seva responsabilitat”, diu en una conversa per telèfon. “Estem tornant a la casella de sortida, ara tots tenim por de tornar als temps més foscos”, lamenta.

Sota els 'senyors de la guerra'

“Després de la caiguda dels talibans vam viure uns anys d’esperança: es va formar un nou govern, una nova Constitució… Molta gent va tornar a l'Afganistan i per primer cop les dones teníem una mica d’espai fora de casa. Però a partir del 2003 els Estats Units van centrar-se en l’Iraq i van lliurar el poder als senyors de la guerra, els mateixos homes que havien destruït el país [en la guerra posterior a la retirada de les tropes soviètiques, el 1989]. La corrupció era generalitzada i vam començar a perdre tot el que havíem aconseguit”, recorda l’exdiputada. ¿Com explicar la humiliació de la primera potència militar mundial i els seus aliats a l’Afganistan a què hem assistit aquesta setmana? Per a Rafaat, la resposta és clara: “Els Estats Units i també les potències europees van invertir molt en l’Afganistan, però tots els recursos es van dedicar a la guerra i mai es va tenir en compte ni la cultura ni l’estructura social afganesa”, critica. I afegeix: “A més, Washington va mantenir la seva aliança amb el Pakistan, que protegia els talibans dins el seu territori: però no hi ha hagut sancions contra Islamabad, com sí que han fet amb l’Iran”.

Emparats en la por

Rifaat també vol deixar clar que la gran majoria del seu poble no combrega amb els talibans: “Diuen que la gent els dona suport perquè són paixtuns [l’ètnia majoritària] però les manifestacions antitalibanes que hem vist aquests últims dies són de paixtuns; l’únic suport social que tenen els talibans és la por i la falta d’un govern creïble als ulls de la gent. Després de tants anys de guerra, la gent només vol protecció”.

Si l’objectiu últim dels Estats Units i la coalició de 50 països que li van fer costat (inclosa Espanya) era evitar que l’Afganistan fos una base d’operacions des d’on Al-Qaida pogués atemptar arreu del món, tampoc no queda clar què passarà ara. “A finals del 2001, Al-Qaida havia pràcticament desaparegut: uns dos terços dels seus milicians estaven morts o empresonats, Bin Laden s’havia hagut d’amagar i havien perdut les seves bases, però després de la invasió de l’Iraq Al-Qaida va renéixer, i aquest cop al cor del Pròxim Orient, en una posició molt més central que la de l’Afganistan. I d’aquesta nova Al-Qaida va sorgir l’Estat Islàmic”, explica a l’ARA l’arabista Jean Pierre Filiu, professor de la facultat parisenca de Science Po. i un dels principals experts en jihadisme a Europa. “Davant el sorgiment de l’Estat Islàmic a Europa ens vam oblidar d’Al-Qaida, però no va deixar d’existir: al Sahel, al Iemen, a Síria i al mateix Afganistan”. Filiu destaca que “els talibans sempre han tingut uns vincles privilegiats amb Al-Qaida i els han mantingut fins avui: han combatut l’Estat Islàmic amb molta violència, però mai s’han enfrontat a Al-Qaida. La paradoxa és que després de vint anys d’aquesta guerra els talibans han recuperat el control del país i mantenen aquest estret vincle”.

La feblesa de l’imperi

La caòtica retirada nord-americana ha suposat també una humiliació per a la primera potència mundial que s’ha comparat amb la derrota del Vietnam. Com explica José Antonio Gurpegui, de l’Institut Franklin d’Estudis Nord-americans de la Universitat d’Alcalá, “per a l’exèrcit nord-americà suposa una pèrdua moral, un qüestionament del Pentàgon després de la mort de dos mil soldats estatunidencs i una despesa de dos bilions de dòlars". "Més enllà de l’exèrcit, ha sigut un bany de realitat per als nord-americans veure que no han sigut capaços de vèncer una força armada amb molts menys recursos”, afegeix. Gurpegui recorda que les relacions entre els Estats Units i els islamistes radicals afganesos es remunten als anys 80, en el combat contra la Unió Soviètica: “Reagan es va reunir amb els mujahidins [als quals anomenava “lluitadors de la llibertat”] quan combatien la invasió soviètica i Trump tenia previst convidar els talibans a Washington, però la mort d’un soldat nord-americà ho va impedir en l’últim minut”.