Volta ciclista a Catalunya
Dissabte passat, pels voltants de Banyoles, va anar d’un pèl que no em menjo amb el cotxe un grup de ciclistes. Va ser culpa meva, sortia d’un cediu el pas i no els vaig veure venir. Va ser un moment de terror. Em van dir el nom del porc, i amb raó.
Em sap molt de greu. Els demano disculpes. Els ciclistes de carretera em cauen bé. Mentre pedalen no contaminen ni fan soroll. No són com els de muntanya, que destrossen els corriols i claven senyals grocs de plàstic blanc als troncs dels pobres suros. Els de carretera llisquen pacíficament com xaiets sobre rodes.
Un dels meus millors amics és ciclista de carretera. De tant en tant fa cinquanta quilòmetres amb la bicicleta per venir-me a veure a casa. Ja ha tingut uns quants accidents, però la passió l’arrossega. Amics meus, ciclistes valents de les carreteres, la veritat és que feu patir molt. Fa patir veure que competiu per uns centímetres d’asfalt amb motos, cotxes, autocars i camions que van a tota pastilla. Al costat seu sou tan fràgils que em glaceu el cor i ja sento l’ambulància i me l’imagino al retrovisor. No m’estranya que pedaleu tensos i tendiu a insultar, per més que la majoria també teniu cotxe: però precisament per això sabeu que us hi jugueu la vida. Cosa que entenc, perquè entenc les passions. I el monòxid de carboni que us empasseu, i l’expulsió que heu sofert els últims anys amb la construcció d’autovies que us han tret molts trajectes i obligat a concentrar-vos com una plaga per les carreteres més estretes.
Així i tot, no crec que us arribin a treure de les carreteres, perquè sou un negoci. Ara les bicicletes també són part del turisme, arriben autocars sencers de ciclistes a omplir-nos els hotels i les carreteres. A mi, amics valents, no m’hi trobareu. M’agrada anar sol pel bosc i fer quilòmetres a peu. Allà tampoc hi ha cartells que prohibeixin res, i els grups de motoristes –sovint estrangers que a casa seva no gosarien– tenen carta blanca per botar com conills diabòlics pels corriols i per travessar els rius i trinxar-ho tot. Els ciclistes de muntanya també, però són més discrets. Mentre camino, jo penso: com és que, en comparació, hi ha tan poca gent que només es passegi pel bosc? Com és que costa més de trobar un caminant que un grup de motoristes o de ciclistes? La resposta és que el caminant no és negoci. No s’ha de comprar la moto, la bici, el casc, l’uniforme, els recanvis. I, com que no hi ha negoci, no es promociona. De manera que em puc passejar quilòmetres i quilòmetres sense trobar-me ni una ànima. Déu beneeixi el capitalisme.