Opinió

Vigència de Guimerà

29/01/2025
2 min
4
Regala aquest article

«¿I el monument, senyors, aquell monument digne que havíem de bastir-li? ¿Per qui els guardem, el bronze i el marbre i el granet?» Ho preguntava Girbal Jaume ja a principis dels anys trenta, referint-se a Guimerà. En aquest cas, un Nobel sí que hauria fet un gran favor al món. Que l’any passat s’organitzés un Any Guimerà sense que, a banda de l'enèsima reposició del musical Mar i cel, es produís ni una sola representació de les seves obres em sembla que no demana més comentari: fins aquí van arribar les aigües.

Inscriu-te a la newsletter Girona Més enllà de la Costa Brava i la Cerdanya
Inscriu-t’hi

L’estrena, aquesta setmana, de L’aranya a la Sala Gran del TNC no redimeix la deixadesa d’aquest país autodestructiu, però ajudarà a veure de nou la potència i actualitat d’un escriptor universal. La posada en escena és digna i ben resolta. Tinc moltes reserves sobre la necessitat d’introduir canvis al text, però Guimerà és prou massís per aguantar-los perfectament. Vaig poder anar a la preestrena i vaig sortir molt content de la representació, que a més farà gira.

I es tornarà a veure que la gran popularitat de Guimerà ve d’una connexió profunda amb la mateixa societat catalana, que ell retrata a través dels problemes familiars, de la constitució de la família com una imatge del país. Els seus grans textos giren al voltant de la família i les desgràcies que hi causen les interferències materialistes: dit diferent, del risc permanent de prostituir l’amor, de prostituir una societat. D’aquí venen tants orfes i tants projectes familiars impedits, amb la terrible violència subterrània que comporten. Com una Terra baixa traslladada a ciutat, L’aranya planteja un conflicte tan vigent com el drama de voler construir un futur amb sentit sense fills.

La baixa natalitat, el tracte que donem als nostres fills o el moment del “només sí és sí”, tot això pot trobar-se a L’aranya, que coincideix amb la presència a les llibreries del recull de la narrativa de Guimerà, Rosa de Lima i altres proses (Adesiara), que també s’ha de llegir en relació amb la família com a metàfora social. Avui que el problema de la integració del foraster és tan sentit, aquestes ficcions reflexionen sobre els éssers marginals i la seva incorporació a la família, en el cas de Rosa de Lima, a més, en el moment tumultuós de la Setmana Tràgica.

“Si no podem bressar els nostres fillets, ens bressarem nosaltres mateixos; que en nosaltres hi són”. No hauria de caldre un Trump per explicar-nos que important, essencial i problemàtica és la família. Nosaltres tenim Guimerà, encara que, com una família desorientada, ens costi tant reconèixer els propis pares.

stats