Martí Peraferrer: "Avui, si no protagonitzes una sèrie de Netflix sembla que no pots ser feliç"

Vidreres (La Selva)Els retrats de Tennessee Williams, Vincent van Gogh i Rudolf Nureyev destaquen en una de les parets de la sala principal de la casa de Vidreres on l'actor Martí Peraferrer viu des de fa gairebé dos anys. Un escriptor, un pintor i un ballarí il·lustres, amb biografies molt diverses i marcades totes tres per la genialitat i l'èxit, però també pel turment, la soledat i l'autodestrucció, han entrat a la casa i a la vida de Peraferrer, li han estès la mà i li han permès redescobrir l'essència de l'ofici de fer teatre: la capacitat d'emocionar l'espectador, de fer-li viure el teatre com si no fos teatre sinó la vida mateixa, d'endinsar-lo en l'ànima dels personatges de la mateixa manera que ho fa l'actor i fer que plori amb ells, que rigui amb ells, que pateixi amb ells. Peraferrer n'és un mestre, d'aquest art, especialment quan és ell qui tria els personatges que ha d'interpretar en obres que ell escriu i dirigeix. És el que fa amb la seva companyia, Teatre Blau, reservada a aquells papers que sap que mai ningú no li oferirà. 

“No m'haurien vingut a buscar mai per interpretar uns personatges com Van Gogh, Tennessee Williams o Nureyev, i encara menys per fer-ne uns monòlegs tan intensos com els que faig”, admet l'actor. Ell, però, s'hi ha arriscat. I l'ha encertat. De l'obra sobre la vida de Tennessee Williams porta ja 554 representacions. “Aquests tres personatges m'han salvat la vida”, admet Peraferrer. L'hi han salvat, aclareix, perquè li han permès mantenir-se viu en el món de les arts escèniques i ha pogut tornar a fer el teatre que a ell li agrada en un moment "difícil" en què “no es valora l'experiència ni la maduresa dels actors i sembla que si no protagonitzes una sèrie de Netflix, ja no pots ser feliç”. "Quan més en sabem, llavors no ens truquen", lamenta.

L'artista, un supervivent

El darrer any i mig ha estat també un moment difícil per a Martí Peraferrer perquè ha perdut els pares i ha deixat, forçat, la seva feina com a director del Festival de Teatre Amateur de Girona, el FITAG, després de 18 anys. Però Peraferrer assegura que l'ofici d'artista ensenya a no rendir-se mai davant les contrarietats i a entomar-les buscant-hi oportunitats, i ell les ha trobat a base d'imaginació, persistència, treball dur i tenint present l'experiència vital dels seus personatges, dels quals diu: “Jo soc ells i ells són una mica jo”. De Van Gogh, per exemple, esmenta aquest consell: “No perdis el temps ocupant-te del que la gent pensi de tu”. De Tennessee Williams destaca que l'èxit i el fracàs poden ser igual de destructius. De Nureyev, que ho pots tenir tot a la vida i alhora trobar-te terriblement sol.

La soledat volguda a Vidreres

Al marge dels retrats d'aquests tres personatges, a la seva casa de Vidreres hi ha portat records, fotos, cartells, i tota mena d'objectes que estima i que delaten una vida intensament dedicada al teatre. La reforma que va fer en aquesta casa i aquests objectes personals que avui l'omplen l'han convertit en el seu santuari, una llar sense cap vestigi de la casa inhòspita que era anys enrere, quan pertanyia a una tia del seu pare. “Era una dona molt vella, sempre vestida de negre, i la casa era molt fosca. De petit plorava quan hi anava amb els pares”, recorda Peraferrer. En els darrers anys hi van viure els pares de l'actor, molt estimats al poble, on ell també s'ha sentit molt ben acollit. Instal·lar-se en un poble després d'haver viscut durant molts anys en ple Barri Vell de Girona, a Barcelona, a Madrid i a Costa Rica, i d'haver viatjat molt, li comporta certs inconvenients, com haver d'agafar el cotxe per anar al teatre, al cinema, a una exposició... però Peraferrer en destaca els aspectes positius, com el contacte amb la natura (les caminades a peu fins al castell de Sant Iscle), la proximitat amb el mar i la tranquil·litat. "Estar aquí m'ha activat la vena creativa: llegeixo més, escric més, penso més. Els artistes necessitem espais de recolliment i aquí et trobes més a tu mateix, en la teva soledat volguda".

En la pell de Montserrat Vayreda

Darrerament, molts altres personatges li han trucat a la porta. Com ara Montserrat Vayreda, la poeta empordanesa amb qui Peraferrer va compartir amistat i projectes literaris i sobre la qual ha creat un espectacle amb motiu de l'Any Montserrat Vayreda. "Començar als 16 anys a la companyia Tripijoc i estar avui aquí a Vidreres amb 58 anys tirant endavant projectes interessantíssims em fa sentir un privilegiat", diu Peraferrer, tot i que admet que "les coses podien haver anat millor" i es mostra convençut que el fet de viure a Girona i reivindicar-se com a gironí no li ha aplanat el camí com a actor professional. 

No va acabar els estudis a l'Institut del Teatre perquè el van venir a buscar per fer un musical al Condal. Després vindrien contractes a la televisió, com a presentador del programa Sputnik o per actuar en sèries com El cor de la ciutat. També papers en obres en grans companyies, com la de Flotats, la de Sílvia Munt, la de Pep Munné. Una època que enyora per com els actors vivien el teatre, fent pinya, creant entre ells una mena de "família teatral".

Teatre al menjador de casa

Tot i que assegura que ara no està en contra dels grans espectacles –"Si demà em truquen per anar al Teatre Nacional hi aniré", diu–, ara assaboreix el teatre de proximitat, de quilòmetre zero, en espais petits, tenint els espectadors a tocar, sabent que li veuen regalimar la llàgrima, el moviment de les celles, el dolor reflectit en el rostre... El teatre al menjador de casa que ell va instaurar durant les restriccions imposades arran de la pandèmia de covid i que va tenir un gran ressò mediàtic. Si els espectadors no podien anar al teatre, ell portava el teatre a l'espectador.

I avui ho continua fent. Com a gest de generositat, de resistència, d'obrer de les arts escèniques, d'un actor que, com li passava a Tennessee Williams, viu pel teatre i el teatre el manté viu.