Vicent Garcia, ara i aquí
Un dia, passejant-se per Madrid, Lope de Vega es va aturar a mirar un nen que dormia sobre una pedra. “O el muchacho es de bronce, o la piedra es de lana”, va comentar per a si mateix. Llavors, un desconegut que també s’havia aturat a veure el nen va contestar-li: “¿Qué más bronce que no tener años once? ¿Y qué más lana que no pensar que hay mañana?” Lope de seguida va veure que tanta agudesa només podia venir d’un geni concret: “Tú eres García, a pesar del disimulo”, va dir, i els dos poetes es van abraçar.
Aquesta anècdota és completament falsa però va ser molt famosa, i mostra la fama i el prestigi que va arribar a tenir el Rector de Vallfogona, que es deia que havia influït Lope fins al punt de fer-li escriure versos en català. Me’n recordo que Albert Rossich ens ho explicava a classe, i ara que ha tret el primer volum de la Poesia completa de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, voldria donar-li de tot cor les gràcies per aquest volum impressionant i importantíssim, que es publica en el quart centenari de la mort del poeta i que el restitueix al lloc que li correspon entre els grans clàssics catalans, amb una edició neta, comprensible i per a tots els públics.
Com diu Rossich, Garcia és la baula que connecta March amb Verdaguer. Els seus versos fan una gran impressió. Rossich explica al pròleg que el Barroc s’ajusta molt bé a la nostra època, i és veritat que convivim amb el mateix cinisme que Garcia desemmascarava. No tinc clar, de totes maneres, que avui, al contrari dels temps del Barroc, no busquem l’escapisme a través de la tècnica, que és tot el contrari del que Garcia proposava: amb l’exuberància imaginativa i tot el joc i artifici que és capaç de treure de la llengua, el Barroc ens planta a davant el mirall rigorós del desengany. És el gran moment de la imaginació i, doncs, de l’art, però no d’una imaginació irresponsable, al contrari: la mentida s’impugna a si mateixa i es fa expressament visible. Les fantasies d’un món millor ens l’empitjoren perquè ens aboquen al desengany.
Vull dir que les lliçons de Garcia són perfectament necessàries avui, i especialment per als catalans. D’aquí ve l’impacte amb què llegim aquests poemes, que fan servir la retòrica precisament per desretoritzar i que ens despullen sense concessions de tots els miralls llagoters que puguem fabricar-nos –o, més ben dit, que puguin fabricar-nos–, i que no porten a la desesperació romàntica ni al suïcidi, sinó, tot al contrari, a un “alberg de desconfiança”, a una celebració de la intel·ligència en el sentit més profund.
