Passada una grip llarga i narcòtica que ha interromput dues setmanes tota la meva activitat –excepte la laboral, perquè soc autònom–, aquest dimarts m’embarco en un viatge a Barcelona. L’estació que tinc més a prop és a Caldes de Malavella. La pantalla anuncia que el Rodalies arribarà cinc minuts tard. Per sort no en faig cas, i arriba puntualment.
El tren és d’un model de fa trenta anys. El sotragueig de les vies, també. Vaig per les venes del país, circulo per la seva mateixa vida. Un viatge és veure món i en el meu cas té alguna cosa de safari. Només em falta un salacot. Veig una fauna diferent de la de casa. El propi país com un país estranger, una mica desolador. Travesso el Vallès a mig matí, amb alumnes d’ESO fent campana, immigrats, operaris, encarregats (ho sé per les converses que tenen per telèfon) i alguna maleta, perquè el tren va fins a Sants. Uns quants passatgers seuen a terra. Tots miren el mòbil. Pel vestit puc deduir qui baixarà com jo a Passeig de Gràcia. Fa un sol de primavera efímera al cor de l’hivern. Abrics i màniga curta al mateix vagó, i dues minifaldilles. La roba que aquestes noies retallen, les noies musulmanes l’afegeixen al mocador que els tapa els cabells i que fa que, vistes per darrere, em semblin mutilades. El trofeu de caça me l’enduc quan descobreixo amb un salt al cor, al final dels camals acampanats dels texans d’una noia que viatja dreta, un calçat que no havia vist mai. Després ho he buscat, eren unes sabates de dits, és a dir, unes sabates de goma com uns guants pels peus, amb els cinc dits enfundats un per un. Se’n diuen Fivefingers. Ha de ser una experiència caminar amb els dits separats, com descalços. Les sabates eren negres i per un moment em va semblar que veia els peus d’un goril·la. Em vaig imaginar llavors un animal mai vist abans, unes sabates en forma de peülles de vaca o de cabrit, uns guants verds sortint-li de les mànigues de la brusa amb els quatre dits llargs de les mans d’una granota, una diadema amb banyes de cèrvol, potser unes ales a l’esquena, i els braços tatuats d’escames verdes.
Tinc la reunió i el dinar de feina, i ja me’n torno a casa. El tren que he d’agafar s’anuncia a la pantalla amb un “suprimit” al costat, en vermell. Ja se sap que viatjar a segons quin país és una aventura. Tinc sort i torno en un Mitja Distància, un luxe, penjadors, tauletes als seients, reposapeus, converses en veu baixa, un barbut amb un gosset a la falda. Per la finestra passen camps de terra llaurada, amb ametllers florits i pollancres sense fulla, com espelmes apagades.
