Turisme

Viatge al Lloret autèntic (i sorprenent) que la majoria de catalans desconeixem

La festa major de Santa Cristina canvia per uns dies la fisonomia estival del gran destí hoteler de sol i platja de Catalunya

10 min
Turistes observant la imatge de Santa Cristina durant la processó marítima i la celebració del S'amorra amorra.

Lloret de Mar (Selva)Just a l’inici de la temporada d’estiu, a principis de maig, el meu company i jo vam decidir fer una escapada de cap de setmana –sense nens– a un destí atípic per a la majoria de catalans: Lloret de Mar. Vivim a Girona ciutat i els amics ens preguntaven: a un hotel per a guiris, d’aquests de bufet tot inclòs? Doncs sí, vam fer una experiència totalment immersiva –i baratíssima– a la platja de Fenals, convertida en una petita Ucraïna amb l’obertura de tot de negocis per part dels més de 1.500 refugiats de guerra arribats fa dos anys i mig. I hem de dir que en vam tornar contentíssims i, sobretot, sorpresos: més enllà dels quatre carrers carregats de botigues de souvenirs antiquats i de discoteques, vam descobrir un patrimoni i una porta d’entrada a la Costa Brava preciosa a la qual molts catalans, carregats de tòpics, hem girat l’esquena.

Inscriu-te a la newsletter Girona Més enllà de la Costa Brava i la Cerdanya
Inscriu-t’hi

Us mentiria si no us expliqués abans d’on ve el meu particular enamorament amb Lloret de Mar. La meva iaia materna, Maria Sala Quintana, hi passava els estius de jove, abans del gran boom del turisme i que el municipi es convertís en el primer destí de sol i platja pel que fa al volum de places d’hotel –n’hi ha més de 120–. No hi anava perquè hi hagués nascut ni perquè vingués d’una família benestant amb segona residència arran de mar. Ella era la criada de les Guetes: dues germanes solteres que vivien a l’hivern a Girona. Encara surten a l’àlbum de fotos familiar menjant una xicra de xocolata amb ensaïmada per esmorzar el dia del casament amb el meu avi (es van casar a les 8 del matí i no hi havia diners per a més). Poc sabia jo de la seva història tret que la casa on estiuejaven era l’única propietat indiana que quedava dreta a primera línia de la platja de Lloret. I quina casa!

Les germanes Garriga, anomenades 'Guetes', durant el casament entre Maria Sala –havia estat la seva criada– i Josep Fornells el 1953.

Can Garriga

Parlem de Can Garriga, un edifici cantoner de tres plantes i terrassa construït el 1887 al costat dret del passeig Jacint Verdaguer, una rambla de terra vermella envoltada de palmeres –i amb una reproducció de la font de Canaletes–, que acaba a l’ajuntament de Lloret de Mar. Les dues germanes Garriga, nascudes a Cuba, van morir amb només un mes i mig de diferència. Mai havien tingut fills i a la nostra família deduïm que la meva àvia les anomenava Guetes com a diminutiu de Garriguetes. Llavors la casa va passar a mans del consistori, que el 2007 va obrir-hi el Museu del Mar. Visitar-lo permet entendre la història i brutal transformació del municipi: de ser un poblet d’interior de "pobres de solemnitat" que es dedicaven a l’agricultura, a convertir-se en un nucli que rep més d’1,3 milions de visitants l’any però encara amb una de les rendes per càpita més baixes de Catalunya.

Façana principal de la casa indiana de Can Garriga, reconvertida en Museu del Mar.
Entrada de Can Garriga, dels pocs llocs on es conserva el terra original i es parla de la família.

Potser una de les imatges que més encarna aquest canvi durant el segle XX és que la meva àvia rentava la roba al pati de la casa que donava al mar. "Llavors era la part més humil, es vivia d’esquena al mar", explica la guia Ana Peña. Sense anar gaire lluny, la Maria Sala Quintana, que havia nascut a Moncalt, a tocar de Canet d’Adri, i que es va quedar sense pares durant la Guerra Civil –la mare va morir i el pare va exiliar-se a França– i va haver de guanyar-se la vida servint amb només set anys, no sabia nadar.

Can Font

Fer una visita guiada pel Museu del Mar comporta, de cop, canviar-me les ulleres –de sol– amb què metafòricament passejo per Lloret. Us semblarà estrany, però de cop deixes de veure guiris socarrimats i comences a imaginar la joia que devia ser abans del desarrollismo dels 60, en què els mateixos fills i nets d’indians van vendre’s les propietats arran de mar per fer-hi grans hotels. En queden pocs exemples, però si destries el gra de la palla es mantenen. O potser no sabíeu que a Lloret hi ha l’única casa indiana pública i encara visitable tal com era de Catalunya? Amagada entre els carrerons estrets del casc antic, fora de la primera línia de mar, Can Font va convertir-se també el 1877 en un dels primers edificis que van tenir llum elèctrica al municipi. I més excepcional encara, a tenir un bany de visitants a la planta baixa que va fer servir Jacint Verdaguer, que va allotjar-se un temps a la casa.

Interior de Can Font, amb mobiliari conservat de Can Garriga.
El lavabo principal de Can Font, molt avançat per a l'època.
Sant Pere del Bosc, reconvertit en hotel i situat a l'interior de Lloret.

Amb només 14 anys, Nicolau Font va marxar a Cuba i va tornar-ne ric el 1867. On havia nascut, una casa molt humil, va erigir-hi l’edifici que ara es pot visitar només si es demana amb temps. Era la condició per ser un indiano de veritat: haver nascut molt pobre, fer les Amèriques i tornar carregat d’una fortuna que, en el seu cas, li va permetre comprar la finca del santuari de Sant Pere del Bosc, situat en una zona boscosa de l’interior de Lloret i avui en dia convertit en hotel de cinc estrelles.

Processó de Santa Cristina a Lloret de Mar el 24 de juliol del 2024.
Joves amb vestits tradicionals durant la processó per Lloret de Mar.

La festa major

Però no cal tirar només de nostàlgia per reviure el Lloret més autèntic. Cada 24 de juliol, els lloretencs es fan un homenatge en plena temporada turística. És Santa Cristina, patrona de la ciutat. I la seva festa, que inclou una gran regata i una processó pel mar, un esmorzar estofat i una dansa única amb més de 500 anys d’història, s’ha preservat de les hordes de turistes. "És el millor dia de l’any enmig de la voràgine de la temporada, un veritable oasi d’autenticitat que, a més, s’ha anat recuperant". Qui ho explica és Àlex Giral, periodista lloretenc, ballador de la festa el 2019 i vogador. Quan en parla li surt un orgull de pertinença com pocs del barri dels Pescadors. Un barri que, curiosament, actualment no està arran de platja: el 1963 va canviar d’ubicació per donar pas als turistes arran de mar. Però encara es conserven les barques –la majoria amb finalitats lúdiques o abandonades– a la platja de Sa Caleta, on s’arriba en línia recta baixant un carrer.

Vogadors durant la regata de s'Amorra Amorra de 2024.
La platja de Sa Caleta de Lloret, encara amb les barques de pescadors.

S’Amorra Amorra

Avui, festivitat de Santa Cristina, Giral s’ha llevat ben d’hora per participar a s’Amorra Amorra. L’esdeveniment comença a les 7.30 h del matí amb una processó des de l’església parroquial de Sant Romà amb la imatge de santa Cristina i d’altres figures de Lloret, com sant Elm, que Giral transporta enguany fins a la platja, on després pujarà a la barca capitana amb les obreres i els balladors, que s’encarregaran al vespre d’escenificar la dansa de ses Almorratxes davant de l’ajuntament de Lloret, a l’altra punt del passeig Verdaguer, que l'uneix amb Can Garriga. A aquestes alçades ja deveu portar un empatx de noms propis lloretencs, des de s’Amorra Amorra fins a les obreres, passant per la barca capitana i les almorratxes.

Cúpula modernista d'una de les capelles laterals de l'església de Sant Romà de Lloret.
La sagristia modernista de l'església de Sant Romà de Lloret durant la Fira dels Americanos.

Església parroquial de Sant Romà

Anem a pams. Si no heu visitat mai el casc antic de Lloret us endureu un ensurt: l’església que sobresurt és una mostra increïble de modernisme. Sobretot les capelles laterals, la rectoria i les antigues escoles del costat. Són obra de l’arquitecte barceloní Bonaventura Conill i Montobbio, deixeble d’Antoni Gaudí i amb avis lloretencs, que va convertir l’església parroquial de Sant Romà en una joia arquitectònica gràcies als diners dels indians. Durant la Guerra Civil, però, se’n va destruir el pòrtic. És d’on cada matí del 24 de juliol surt la processó amb santa Cristina fins a la platja, acompanyada del bisbe de Girona, desenes de vogadors amb vestit tradicional que participaran a la regata –tots amb estandards– i també autoritats com el president del Parlament, Josep Rull, un altre enamorat de Lloret.

El president del Parlament, Josep Rull, durant s'Amorra Amorra.
Processó fins a l'ermita de Santa Cristina de Lloret, situada a prop del mar.
Interior de l'ermita, amb els exvots de vaixells que van anar a Amèrica.

Ermita de Santa Cristina

Una altra sorpresa: sabíeu que a Lloret de Mar hi ha fins a vuit clubs de rem? I que les entrades anticipades per acompanyar amb vaixells turístics la regata i processó de Santa Cristina s’exhaureixen en només 40 minuts? El S’amorra amorra deixa empremta als lloretencs des de ben petits. Porta per nom el crit de guerra que feia abans el públic des de la sorra per veure quin llagut s’amorrava abans a la sorra i guanyava la competició. Giral remava abans amb el Club Rem Pescadors, el del seu barri, que llavors competia amb duresa contra el Club Rem de l’Obreria de Santa Cristina. Ara rema amb Es Vano, el que antigament era l’únic club exclusivament femení del municipi. Tots ells participen a la regata, que surt des de la platja principal de Lloret i va fins a l’ermita de Santa Cristina, situada en un dels únics paratges gairebé verges d’aquesta zona del litoral on es pot entrar de forma lliure i gratuïta.

El nou bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, arribant amb la processó marítima a la platja de Santa Cristina de Lloret.

Això és gràcies a l’Obreria de Santa Cristina, creada a principis dels segle XX i que, a fi de protegir l’ermita situada al damunt de la platja amb el mateix nom, on hi ha les instal·lacions de l’hotel de luxe Santa Marta, va anar comprant terrenys boscosos tot al voltant fins a tenir actualment una finca de 10 hectàrees a recer de "l’especulació urbanística". M’ho explica Jordi Roca, que des del 1980 és soci obrer de l’ermita i un altre entusiasta lloretenc. "Aquest poble el patim dos mesos però en gaudim deu mesos", assegura.

La plaça del Pi de l'ermita de Santa Cristina, un balcó damunt del mar on es fa l'estofat de festa major.

Quan arriba la processó de Santa Cristina, es rep la comitiva amb un estofat multitudinari de carn i patates que es menja des del balcó al damunt del mar de la plaça del Pi. És un arbre amb cinc segles d’història que ja va immortalitzar Joaquim Sorolla en una de les seves estampes tradicionals de la Costa Brava. A dins l’ermita, tot d’exvots de rèpliques de vaixells que van salpar a les Amèriques són el testimoni del boom econòmic i de població que va viure Lloret al segle XIX.

La dansa de ses Almorratxes

La gran dia estival dels lloretencs es tanca amb una altra tradició única: el ball de plaça. Ja al vespre, quatre parelles de nois i noies ballen la dansa de ses Almorratxes. La primera referència al ball data de finals del segle XVI, però els historiadors creuen que ja feia dècades que es ballava. La peça narra la història d’una noia cristiana que rebutja un pretendent musulmà. Com a símbol, al final del ball les noies llancen a terra una almorratxa, un càntir virtuós fet de vidre que conté aigua perfumada amb flors al damunt. Només poden participar-hi a hores d’ara noies que escriguin amb insistència a l’Obreria de Santa Cristina per ballar-hi. Després, convidaran un noi perquè les acompanyi. El 2019 va ser Giral, que ja ballava des de ben petit. Però igualment es va entrenar cada dia durant tot el mes de juliol.

Les quatre parelles balladores de la festa major del 2024.
Dansa de ses Almorratxes al passeig Jacint Verdaguer la tarda de Santa Cristina.
Les quatre obreres escollides a punt de trencar les almorratxes al final del ball de plaça.

Una tradició autèntica lloretenca que es manté tot i la transformació del municipi i que busca continuar vivint a recer d’un turisme que normalment ja visita altres joies de Lloret: des del camí de ronda entre Fenals i la platja principal, que passa per l’exòtica cala Banys, fins als penya-segats de Can Juncadella, passant pels jardins de Santa Clotilde, el castell neogòtic d’en Plaja –ara reconvertit en un museu amb una experiència virtual sobre el canvi climàtic–, el cementiri modernista i l’oasi de cala Canyelles.

stats