Vent de garbí
Nedo amb garbinada fins als illots dels Secaïns. Darrere meu, la mar dibuixa amb guix la costa i assenyala on hi ha les lloses. La cala està a recer del vent, però passats els illots hi ha carreres de blancalls, semblen dofins i balenes. Hi ha gavines penjades al cel enfrontant la ventada. Les onades de fons s’inflen i es desinflen. Mar endins, emergeixen els cims petits d’un volcà de roca. Són les Balelles. Quan les onades hi trenquen, erupciona i escup neu, amb cascades d’escuma i cabelleres de farina.
Tinc la cara al vent i el cos a sota aigua. Tot és despullat com un somni. La mar sencera m’acotxa i m’abriga. Trec el cap a fora un llençol de seda, de llana, de pell de gallina quan s’arrissa i escata platejada pel sol, remogut i onejant com un arbre verd. A sota meu hi ha ramats de salpes entre les roques, que orbiten com flors, roden en pau, amb fulles per comptes de pètals. Miro de no ensopegar amb cap medusa. N’hi ha de petites, amb la carn transparent, vermella de verí elèctric. Tenen la forma i la mida dels ous de reig que ara han sortit, amb la pluja, al puig de les Cols, darrere meu, i que aquest vent de garbí asseca, daura i fa malbé.
Arribo als Secaïns com als merlets d’un castell inundat, a la frontera, amb cormorans negres i torres al trencant de les onades, un infern d’esquitxos com les Sofreres de més avall. Passo entre els illots vigilant que si baixa l’onada no m’enganxi una roca, com va passar-me fa dies, que vaig nedar amb onades per un freu massa estret i vaig rascar la roca, vaig fregar eriços i vaig estar dies veient-me les punxes de porcellana negra a sota la pell.
Nedo per dintre el castell submergit, ple de llum i d’esquitxos salats, amunt i avall amb les ones. Segueixo la muralla de roca que em protegeix de la mar oberta. Les onades piquen molt fort l’altre costat de paret. Només la travessen pel congost que fa una porta en el granit. Allà, l’onada passa per sobre la roca, vessa davant meu i fa un jacuzzi per a mi sol. M’estic allà rebent l’escuma al pit i els corrents a les cames. Em giro per tenir el massatge a l’esquena. Llavors, de cop, una gran onada se m’emporta una colla de metres. M’ha raptat un tsunami minúscul i veig què és no poder-se enfrontar a un corrent d’aigua. Fa anys, una amiga meva es va ofegar enduta per un corrent marí. Enfront d’això no hi ha res a fer, i em deixo arrossegar tranquil.
En un univers infinit, per força ha d’haver-hi sers vius dissenyats perquè trobin meravellós el seu planeta. Són una minoria, aquests sers? No. En un univers infinit, no hi pot haver minories.