Maria Assumpció Pifarré: "Veig una Espanya que no és prou democràtica"

GironaLes pluges d'aquests últims dies han intensificat la verdor de la frondosa vall de Sant Daniel que la sequera havia esgrogueït. En aquest paratge natural que oxigena la Girona vella des de fora muralla hi senyoreja el majestuós monestir benedictí de Sant Daniel, que és la llar que Maria Assumpció Pifarré comparteix amb tres monges més. Ella és la priora d'aquesta petita comunitat de benedictines que combinen a la perfecció el recolliment i la vida espiritual amb l'obertura a la societat i l'hospitalitat, i s'ha guanyat així l'estima de fidels i laics, especialment al barri de Sant Daniel. Des de fa anys el monestir comparteix amb el barri activitats de la festa major, de Nadal, del Temps de Flors... "Hi ha molt bona sintonia", diu la priora, que forma part del grup de WhatsApp dels veïns i hi participa com una ciutadana més. "Ens sentim estimades i és perquè som naturals i alegres; no tenim res a veure amb aquelles monges rectes i sempre enfadades de la meva d'infantesa", afegeix. 

Quan la priora ens rep, a mig matí, ella i la resta de monges ja han celebrat l'eucaristia i les matines de primera hora, a trenc d'alba. "A les matines hi llegim els Salms, les pregàries dels poetes antics, tan savis i tan cultes que t'encomanen entusiasme i et donen aliment. És l'hora del dia que gaudeixo més", admet Pifarré. Al llarg del dia hi haurà més moments per a l'oració, i també per al recolliment a la cel·la, la recreació, la lectura i el treball, amb les pauses per als àpats, austers i acompanyats de música, llevat de quan hi ha convidats, quan s'hi permet la conversa. 

Salut de ferro

Aquests dies la monja prioria arrossega unes lleus molèsties d'un refredat, excepcional en ella, ja que assegura que no es posa mai malalta i que, als 80 anys, té una salut de ferro: "No he tingut mai colesterol, mai m'han operat i les analítiques em surten sempre perfectes, com a la resta de monges de la comunitat". Si hi ha algun secret que explica aquesta salut envejable, ella no té cap dubte que es troba en la vida ordenada i pausada del monestir, l'alimentació saludable, el caràcter jovial que tenen totes les monges i el seu sentit de l'humor. També la pregària i el treball, l'ora et labora que pregonava Sant Benet i que regeix la vida al monestir. L'edat no els permet ara pujar a una bastida per repicar una paret de pedra o una volta, com havien fet anys enrere, però les estones dedicades al treball són un no parar per a elles, malgrat que tenen persones que les ajuden a la cuina, l'hort, la gestió de l'hostatgeria o la conservació i difusió del ric patrimoni del monestir, com ara el claustre, l'església, la fogaina, la biblioteca...

Un patrimoni que tothom pot visitar gràcies a les visites guiades que s'hi organitzen i que es van intensificar arran de la celebració del mil·lenari del monestir, l'any 2015, quan les monges de la comunitat, que llavors eren sis, van decidir fer més palesa que mai la seva voluntat d'obrir el temple a la societat i no girar l'esquena als que pateixen. Una mostra n'és la residència per a persones amb discapacitat que s'està construint on les monges havien tingut una petita granja. "La Fundació Ramon Noguera ens ho va demanar i vam acceptar-ho. No hem de ser egoistes. Si tenim l'espai per acollir la residència l'hem de cedir. Quin sentit tindria, si no, la nostra tasca com a monges?", argumenta la priora.

Assegura que ella no és de les que diu que "en aquest món avui tot va malament", però sí que lamenta la "gran secularització" de la societat actual i "la ignorància dels joves en cultura religiosa". També l'entristeix el patiment de la gent, que copsa en les converses que manté amb persones que s'allotgen a l'hostatgeria. "Hi venen creients i laics, persones que preparen oposicions, autors que hi venen a escriure, grups que venen a meditar. A més d'ajudar-nos a obtenir uns ingressos, ara que ja no tenim tantes ajudes com abans, l'hostatgeria representa la nostra vocació d'acollida, d'escoltar l'altre, d'obrir les portes a la societat".

Independentista 

Molt atenta al que passa en l'àmbit de la política, Pifarré es declara independentista, però admet que sent un cert desencant a causa de la "desunió" que veu dins l'independentisme i considera indignant la situació dels exiliats arran del procés. "Veig que Espanya no és prou democràtica. Estic convençuda que, si Espanya deixés anar sola Catalunya, la nostra relació aniria millor i tot seria més pacífic", assevera.

Tot i que avui se sent gironina de cap a peus, Pifarré és de Barcelona. D'una família benestant amb deu fills. Ella recorda una infantesa feliç, amb estius a Mallorca, molts amics i fins i tot alguna relació amorosa. Fer-se monja no figurava entre els seus objectius fins que en una visita a les barraques de Montjuïc va descobrir una pobresa que li va causar "un impacte molt fort". Va entrar al monestir de Sant Daniel amb 26 anys i recorda que al principi no li va resultar fàcil acostumar-se a la nova vida monacal. L'imposava especialment el silenci absolut a l'hora dels àpats. "Em preguntava «On soc?»", diu la priora, però afegeix que mai es va replantejar la seva decisió de formar part de la comunitat de monges de Sant Daniel.

El futur 

Davant la falta de vocacions i l'edat avançada de les quatre monges, la continuïtat de la comunitat és una incògnita, però això no preocupa la priora ni la resta de monges. "Encara que siguem poques, nosaltres no ens mourem d'aquí. Som felices aquí i vivim el dia a dia sense preocupar-nos del futur", indica Pifarré. Passi el que passi, una fundació creada el 2017 a iniciativa de les mateixes monges assegurarà la seva voluntat que es garanteixi la conservació del monestir i tot el seu patrimoni i que es mantingui com a lloc d'acollida.