Una càtedra amb l'objectiu de revaloritzar el bosc

GironaFins fa 60 o 70 anys, tenir un alzinar significava tenir un roc a la faixa extraordinari. Encara a mitjan segle passat, molts dels boscos gironins es dedicaven al carboneig. Però l’arribada de la bombona de butà a les cuines i el boom dels combustibles fòssils va posar fi a tot un món: a Catalunya hi havia una vintena d’oficis de bosc, de bosquerols a carboners, passant per traginers, pegaires o quadrejadors, recordava en un article a l’ARA el doctor en ciències ambientals, geògraf i naturalista Martí Boada. Ara és difícil trobar colles per talar. El bosc ha perdut valor, però la crisi energètica per la guerra a Ucraïna els ha tornat a posar en el punt de mira: aquest any la llenya s’ha encarit almenys un 30% i el gran problema és que és difícil trobar-ne.

“La bombona de butà va ser una revolució energètica, un canvi absolut, i ara n’estem començant una altra”, assenyala Joan Nogué, catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona (UdG). Des d’aquest curs és també el director de la nova càtedra del bosc de la UdG, un espai de reflexió pioner a tot l’Estat que vol convertir-se en la punta de llança d’una nova mirada sobre el bosc a Catalunya. De la mà de l’ONG Sèlvans, que fa anys que treballa per preservar i fer créixer els boscos madurs a Catalunya –amb propietats terapèutiques–, la UdG va presentar la setmana passada un espai de trobada de tot el sector vinculat al bosc a través de quatre línies de treball: territori, biodiversitat, acció climàtica, i salut i benestar.

La crisi climàtica, energètica i els futurs controls de les emissions de CO₂ estan generant, per als impulsors de la càtedra, “l’inici d’un canvi de percepció” i fent valdre altra vegada el bosc. “Cal mirar cap al bosc com un recurs però fent-ho bé, amb una gestió sostenible”, puntualitza Nogué. Catalunya té una massa forestal privilegiada, però que alhora suposa un repte davant de les persistents sequeres dels darrers anys: un 62% del territori és bosc, al darrere de països com Suècia, Finlàndia i Àustria. Però la gestió forestal del Principat respecte a aquests països no té res a veure. Els bosc s’ha desvaloritzat, s’ha malentès que no s’havia de tocar, i ara és un risc potencial per als incendis, quan se’n podria aprofitar la fusta o massa forestal per a la indústria.

Aconseguir boscos més vells

L’altra mancança és la gestió dels boscos madurs, els que tenen més d’un segle, i preservar els que van pel camí de convertir-s’hi. Són una peça més del “mosaic forestal divers” que la càtedra de la UdG vol aconseguir, assenyala Jaume Hidalgo, president i coordinador general de Sèlvans. Aquesta associació, que d’aquí poc es convertirà en fundació, porta des del 2017 batallant pel reconeixement, catalogació i protecció dels boscos madurs de Catalunya, que no representen més de l’1,5% i com a molt podrien arribar a un 2% amb una nova catalogació que s’està treballant. Estan lluny de la mitjana europea, que se situa a un 5%, i l’objectiu que ha marcat la Comissió Europea d’arribar a un 10%.

En concret, Sèlvans s’han especialitzat en el que han anomenat boscos terapèutics: boscos madurs que tenen la facultat de curar-nos. La càtedra, doncs, vol donar també un impuls científic a aquesta branca, ja que no hi ha cap recerca específica a Catalunya en aquest sentit. Sobre el bosc, sí que existeixen centres especialitzats com el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC).

L’objectiu és fer front a les tres necessitats que tenen els boscos catalans per guanyar resistència. “Cal preservar els boscos madurs, però també aclarir la resta”, assenyala Hidalgo. Proposen així recuperar pastures i conreus antics per a la prevenció d’incendis, en el marc de projectes com els de ramats de foc. Segon, aclarir masses contínues i atapeïdes com les de les Gavarres, on segons Hidalgo caldria netejar almenys un 20% de bosc o fins i tot un 50%, com era antigament. I tercer, preservar els boscos madurs dialogant amb els propietaris.

El problema de la mà d’obra

Lluny de la teoria, Andreu Modeas és fuster i fa 15 anys que viu dels recursos que treu del bosc. Viu al damunt de la Fageda d’en Jordà (Garrotxa) i assenyala que el problema principal és la falta de mà d’obra, que “una colla de veritat pugui guanyar-se dignament la vida amb això”. “Estem en un estat en què el poc que traiem del bosc és el futur pròxim”, lamenta sobre la gestió forestal que es fa en molts llocs. Fa deu anys que va deixar de repartir llenya entre clients i ara la seva feina és molt curosa: guarda la fusta de castanyer, de roure i freixe fins a dos anys perquè perdi l’aigua. Però amb la crisi i l’auge de nou de les estufes s’ha trobat amb molts antics clients que li truquen a la porta demanant llenya. “Hi ha més feina que mai però no surten els números”, conclou.