Tres dies de pluja
La pluja del cap de setmana va ser un parèntesi al·lucinogen en la sequera, però aquest parèntesi portava a dintre altres parèntesis. Les aigües van separar-se una estona i vaig poder passar. Va sortir el sol. El bosc s’havia tornat un bosc d’algues. Vaig entrar-hi i vaig nedar entre l’aigua solidificada, les plantes i els arbres, com un peix. Les branques feien onades. Els núvols navegaven per sobre meu amb el velam inflat, em passaven per sobre el timó, la quilla blanca. Les gotes lluminoses penjaven com fruites petites, salaven les fulles, feien bombolletes d’aire, com la piuladissa dels ocells.
Suros, pins, arboç, bruc, marfull i romaní ja no eren noms de vegetals, sinó d’animals. Ja no esquerdaven la terra amb les ombres que feien, li abrigaven la pell molla amb una seda negra d’encaix. Jo m’hi fixava amb desig. Caminava sobre la terra estovada, trepitjava carn. És clar, a la Bíblia Déu modela els animals i l’home amb la pols de la terra, és clar, Adam en hebreu vol dir "terra". Coromines diu que la paraula mateixa, home, ve d’humus, i humus en llatí vol dir "sòl, terra", per això inhumar i exhumar és enterrar i desenterrar, que és el que feia jo amb mi mateix, baixant i pujant pels xaragalls enfangats, accessos cicatritzats a la pell del món, entrava i sortia de terra humilment, humil també comparteix amb home l’arrel etimològica, humus, és clar.
Hi havia gotes que m’esperaven a les branques i que quan jo passava es deixaven caure sobre meu com paparres inoculadores de llum, molt fredes i efímeres. En poc temps l’aigua havia inflat i havia encerat, encetat les herbes i els arbres, herbes arbres, arbres herbes, gairebé anagrames, arbres, homes, herbes, els suros s’havien esmaltat les ungles de color verd, els troncs s’havien flexibilitzat, el bruc, eriçat, i la serp del vent s’esmunyia amunt i avall pels corriols com túnels, anava i venia refregant-se amb aquell jardí de ballarins acabats de dutxar, mudats amb velluts verds de molsa a la pista de ball, perfumats de pinassa negra i de licors de romaní i de mòdega, amb pedreria brillant als dits, penjarella als canells, colls i orelles.
Fins que llavors, com dèiem a casa, sant Pere va començar a moure els mobles, i els núvols van abaixar persianes, tancaven, i els arbres van córrer a amagar-se als seus caus, les plantes van fugir a refugiar-se a sota les pedres, cada arbust va entrar a la seva cova, es va fer fosc de cop. Un llamp va encendre i apagar el llum un moment. Va fer-me respecte, vaig pujar al cotxe i me’n vaig tornar a casa com si tornés de banyar.