Thyssen

Estic acabant una feina i quan estic acabant una feina dormo malament, em desperto de matinada embolicat en flassades i llençols trenats que m’escanyen i ofeguen de calor o em deixen i em glacen, amb el coixí als peus i el matalàs a sobre.

Però cobraré la feina, i aquests dies, per pagar-me-la a mi mateix, m’he permès fer consumisme. He entrat a webs, he voltat per encants i basars subterranis on trobes de tot, de segona mà, que per a mi vol dir material testat, viscut. Vaig heretar de casa el mal vici del “tot s’aprofita.” 

Ara mateix, amb les hores tan baixes que passa la nostra cultura, costa molt poc trobar tresors nacionals per uns preus regalats. Els catalans estem de saldo, fa un mes vaig comprar una primera edició de Marines i boscatges, amb aquella coberta preciosa de barques i arbres i lletres modernistes, i, avui, una primera edició d’Entre flames de Ruyra (20 € i 5 €, respectivament) i una primera edició de Costa Brava. Guía general y verídica (7,2 €) de Pla, amb fotos de la costa a l’any quaranta, quan encara no l’havien formigonat.

No és ben bé col·leccionisme, ni tan sols cacera, té més a veure amb anar a cal notari. Són objectes que espiritualment ja tinc per meus i que només recupero, com si tenint-los materialment formalitzés la propietat. La pintura també ho permet i, a més, hi afegeix el plaer de l’exclusivitat. La pintura és diferent dels llibres, és comestible i m’abriga per fora, em vesteix a mi, no a les parets.

A la meva ciutat vam tenir la sort, al segle vint, de tenir dos grans pintors locals, o sigui universals, Emili Vilà (que, de fet, era de Llagostera, on encara té un museu deixat de la mà de Déu) i Josep Albertí. Fa anys, vaig trobar per webs d’aquestes un Vilà, un dibuix petit amb ceres, dels banys de s’Agaró als feliços anys vint (110 €). La gran notícia és que ahir vaig trobar un Albertí, també petit, però no tant, un oli de dues noies amb els seus colors pop refinats (en demanaven 800, l’han deixat per 500 €). Em faltarien un Josep Amat i un Ronald B. Kitaj, que també van estar pintant per aquí, però, per més que Kitaj va estimar-nos i aprendre l’idioma, no era català i això vol dir que tindrà el preu que val i no podré permetre-me’l… De moment.

Penjaré el Vilà i l’Albertí al costat l’un de l’altre i amb aquestes dues adquisicions podré inaugurar una pinacoteca com més reduïda millor; menys es dispersarà la sensibilitat. No tinc ganes de revestir les parets de pintura, al contrari, un quadre petit cada tres o quatre anys i que respiri. No crec que la meva capacitat amatòria doni per a més, en aquest terreny.