Gustau Torres: "Quan tenia tres anys ens vam mudar a viure a la catedral de Girona"

GironaDe ben petita vaig tenir la sort de descobrir un dels indrets més desconeguts i meravellosos de Girona: el camí secret fins a l’àngel de la catedral de Girona. El meu pare, que havia crescut en un Barri Vell que no té res a veure amb el d’ara –res estava rehabilitat i encara no hi havia cues de turistes–, va establir amistat amb els campaners, una parella vinguda de La Rioja i Andalusia que per una carambola màgica del destí van acabar convertint-se en masovers de la catedral amb els seus quatre fills i avui en dia continuen vivint-hi, ja jubilats. Recordo molt bé el primer cop que vaig pujar fins a dalt de tot, quan tenia cinc o sis anys. Segur que us imagineu que el més impressionant van ser les vistes. Doncs no: em van fascinar totes les estances fins a arribar el campanar. Una sèrie d’espais que continuen suspesos en el temps.

Qui ens guiava sovint era un nen una mica més gran que jo que es movia per la catedral com qui ensenya casa seva. No en va, era la seva llar. “Quan tenia tres anys ens vam mudar a viure a la catedral”, explica Gustavo Adolfo Torres Mendoza. El 1986, abans de la metamorfosi del Barri Vell, en Gustau va començar a dormir en una habitació amb vista a la muralla i als Banys Àrabs, el claustre va convertir-se en el seu camp de futbol particular, els canonges en els avis que veia més i la gàrgola de la bruixa i l’àngel que corona la catedral en els seus còmplices.

La porta del baptisteri

Després de viure molts anys fora, fa poc vaig tenir la sort de tornar-hi a coincidir i que em tornés a ensenyar amb l'entusiasme de qui ha viscut les coses el camí fins a dalt del campanar. No me’n vaig poder estar de dir-li de compartir-ho amb els lectors: els detalls de com es traspassa una porta oculta a la capella del baptisteri per arribar als peus del campanar, on encara hi ha escrit amb lletres gòtiques el nom de totes les campanes i en baixen les cordes. En Gustau es recorda bé del primer cop que va vogar l’Assumpta: “Eren tants els nervis que no em vaig agafar amb prou força, i la corda em va esgarrapar la pell dels dits tremolosos”. La corda l’elevava fins als 2 metres d’alçada.

Aquell nen que va anar a viure a la catedral amb tres anys és ara el primer gestor laic que té la basílica. Amb la confiança del capítol i dels administradors, l’equip liderat per en Gustau i el director del Museu de la Catedral, Joan Piña, ha anat obrint el temple als gironins amb la intenció que sigui una peça més de “l’entramat de la societat” i, encara més important, de la vida cultural.

La casa del campaner

Una escala preciosa en forma de cargol ens espera per pujar cap a dalt del campanar. Però abans passarem per la meva estança preferida. Tinc el record ben nítid del primer cop que hi vaig pujar. Una gran finestra dona a la plaça dels apòstols, però el que crida més l’atenció és que dins de l’espai del campanar, que va començar a construir-se a finals del segle XV, s’hi va construir un habitatge de dos pisos amb tres cel·les, com si fos un escenari de teatre. Abans de la Guerra Civil és on vivia el campaner, que entre altres tasques s’encarregava de pujar les peses del rellotge com a mínim un cop al dia. Encara hi ha les marques de sutge a la paret de quan s’escalfava amb carbó. Aquest era el “pati de jocs” d’en Gustau amb els seus germans, on pujaven els clics de Playmobil. Encara hi ha uns pupitres que hi van posar els seus pares.

El trifori

Pujant unes escaletes entre cel·les, arribem a una porta que mena a un passadís espectacular, poc apte per a gent amb vertigen. Som al trifori: l’espai que dona la volta a la catedral i que servia com a espai de servei per si calia penjar teles, llums o fer reparacions. Va ser en aquest espai on en Gustau va aprendre història sagrada i de l’art, observant tots els magnífics vitralls gòtics i únics de la catedral de Girona. El trifori permet unes vistes privilegiades del que és la nau medieval més ampla del món. De fet, només una església supera la basílica gironina pel que fa a l’amplada, de gairebé 23 metres: Sant Pere del Vaticà.

Les golfes

Seguint l’escala helicoidal, o bé des de l’altra banda del trifori, ens transportem a un espai que per uns moments ens fa pensar que som sota a terra. En canvi, ens trobem a 35 metres d’alçada, caminant sobre la nau gòtica més ampla del món, aguantada amb només un mig metre de gruix de pedra. Són les golfes de la catedral, on en Gustau explica que el 1939 s’hi va obrar un “miracle”. Va caure-hi una bomba a tocar del creuer, va precipitar-se a la nau i no va acabar explotant. Si s’hagués desviat només uns centímetres part de la gran volta s’hauria esfondrat, assegura el fill dels campaners. Als anys 60 es va emprendre una reforma per arreglar l’espai i es va escollir que fos amb volta catalana, cosa que li acaba donant la dimensió d’un celler modernista.

Ja queda poc per arribar al campanar, completament restaurat a principis del mil·lenni. Des del 2003 que totes les campanes estan mecanitzades, però per això no s'ha de menystenir la feina del campaner. En Gustau reivindica que la vertadera protagonista d’aquesta història és la seva mare, Ramona Mendoza, que avui en dia continua vigilant de forma silent, sempre lluny del focus dels mitjans, la catedral.