Quim Torra: "Amb la suspensió del ple per investir Puigdemont vaig veure que la política és una selva"

Santa Coloma de Farners (la Selva)Al seu darrer discurs abans d’abandonar el Palau de la Generalitat, forçat per una sentència, el president Quim Torra va dir que un dels seus desitjos era “retrobar els amics” que havia “deixat abandonats” durant els anys de dedicació plena a la tasca de màxim mandatari de Catalunya. Aquell desig l’ha pogut complir molt especialment a Santa Coloma de Farners, on el 131è president de la Generalitat ha creat el seu petit món allunyat de la política activa, de la voràgine de la vida a ciutat i dels protocols. A la capital de la comarca de la Selva, Quim Torra ha tornat a enfortir lligams amb amics d’infància i joventut, a més de retornar a les arrels familiars. Hi ha recuperat records del nen Quim que anava sempre en bicicleta i de les tardes amb els amics a la riera de Santa Coloma, jugant, caçant capgrossos o gaudint d’un bany en la mesura que la profunditat del rierol ho permetia. I hi assaboreix els privilegis que regala una vida en un entorn rural, ja que la masia on viu amb la seva dona està situada als afores de Santa Coloma: “Davant nostre hi ha un camp molt gran i és bonic observar-lo per seguir el cicle de la sembra. Aquest any toca blat, l’any passat va ser ordi”, diu.

Des del seu mas, on prepara un galliner i on un llimoner acabat de plantar i altres arbres fruiters lluiten aquests dies per sobreviure a les glaçades d’un hivern que ha arribat tard però implacable, el president gaudeix de “postes de sol increïbles”, dels sons “impossibles de sentir a Barcelona” –el piular dels ocells, el lleu soroll de les fulles que cauen– i d’un entorn únic del qual ell destaca una ruta per deu ermites romàniques. Un paradís per a un president de la Generalitat que buscava “un entorn conegut i amb persones que t’aprecien” per iniciar una nova etapa: “Vam decidir venir aquí després de pensar-ho molt amb la meva dona. Se’m feia una muntanya la idea de continuar a Barcelona”, confessa. No té cap dubte que la decisió va ser un encert.

El fill de la Carme

No ens rep a la seva masia, sinó a la casa familiar situada al bell mig de Santa Coloma, on viu la seva mare, de 91 anys. A Santa Coloma, Quim Torra a vegades és el president, a vegades és en Quim i, molt sovint, és “el fill de la Carme”. A la nodrida biblioteca de la planta superior, on la Col·lecció Bernat Metge al complet i molts altres volums són custodiats per una verge que durant la guerra va ser amagada al jardí per evitar la seva destrucció, el president relata que el primer dels Torra que es va instal·lar a la casa va ser un ferrer pels volts del 1700, en anys de reconstrucció de la població després d’haver quedat arrasada per ordre de Felip IV. “El 1640 a Santa Coloma hi va sorgir l’espurna de la Revolta dels Segadors, és el nostre moment, des d’aleshores fins a la ratafia no havíem tornat a sortir els diaris”, bromeja.

Lectures a la biblioteca de l'avi

Tant l’avi com el pare van ser enginyers i van viure amb les seves famílies a Barcelona, però van mantenir la casa de Santa Coloma. Quim Torra, però, naixeria a Blanes, perquè en aquell moment el pare treballava a la SAFA d’aquella població. Hi va viure fins als 7 anys, quan la família es va traslladar a Barcelona. De la infància a Blanes, on seguia anant els estius, en guarda records “d’una infància molt feliç i despreocupada, de llargues hores a la platja i tardes compartides amb els amics”. També té bons records de les seves vacances a Santa Coloma de Farners, ja a partir de l’adolescència, quan es va accentuar el seu gust per la lectura. “L’avi tenia una molt bona biblioteca i jo hi agafava tota mena de llibres, de Juli Verne al Zoo d’en Pitus i Incerta Glòria, de Joan Sales, o autors que el meu pare considerava d’obligada lectura, com Chesterton o Guareschi, l’autor de Don Camilo, entre d'altres".

President i editor sense buscar-ho

“He llegit molt i molt, però mai m’hauria imaginat que acabaria sent editor”, assegura Torra, que destaca que en les seves memòries –les escriurà, diu, tot i que assegura que li cal viure més temps per fer-ho– hi deixarà constància que a la vida sovint li han passat coses que mai no havia planejat ni havia buscat, com ara ser editor o president de la Generalitat. D’editor se’n va fer quan, acomiadat de l’empresa d’assegurances on havia treballat vint anys, va submergir-se en la redacció de la biografia d’Eugeni Xammar. A partir d’aquella investigació li va sorgir l’interès pel periodisme republicà dels anys vint i trenta, amb autors fonamentals que va voler recuperar a la seva nova editorial, A Contravent, creada el 2010.

A president de la Generalitat hi va arribar per una trucada del president Carles Puigdemont. “Davant una situació molt excepcional, amb un 155, amb exili, presó i repressió, vaig pensar que havia d’acceptar-ho”, recorda. Avui afirma amb rotunditat que no tornarà més a la política institucional. “Es pot fer política de moltes maneres. Lluny de la política de partits i institucional, continuo estant al servei del moviment independentista”, assegura, després de confessar que la decisió del llavors president del Parlament, Roger Torrent, de suspendre el ple en què s’havia d’investir Carles Puigdemont va ser per a ell un bany de realitat. “Vaig veure clar que això és una selva”, sentencia.

Reprendre treballs aturats

Entre la seva feina a l’Oficina del President, amb seu a la Casa Solterra de Girona, i la multitud de xerrades, presentacions i actes als quals és convidat a participar, aprofita els seus moments de calma per tancar-se al despatx de casa seva i “reprendre” treballs que havia deixat aturats, com una investigació sobre una figura que el fascina, la d’Armand Obiols, de la Colla de Sabadell. “Lamento que passi a la història només com la parella de Mercè Rodoreda. Crec que ell té un gran valor com a poeta i com a intel·lectual que representa molt bé l’esperit republicà del temps que va viure".

Decepció i un punt d'esperança

La seva participació en actes ciutadans li permet copsar entre els independentistes “un sentiment de decepció, a vegades molt propera a la indignació, per com hem malbaratat una situació que semblava que exigia de tots una implicació amb totes les conseqüències”. “Jo intento transmetre un punt d’esperança, amb el convenciment que acabarem de rematar allò que gairebé vam ser capaços de fer”, assegura. Defensor de la unilateralitat, lamenta la “gran trampa” dels que "ens arrosseguen cap a les posicions contràries, cap a la posició autonòmica, de conformar-nos a gestionar el miserable poder autonòmic, de deixar-ho estar, de l’ara no toca i no tocarà mai". Després que l’independentisme hagués arribat tan lluny, com ens empassem ara que hi haurà cap negociació amb Espanya? Es pregunta. I aventura una resposta: “Com que aquest acord no arribarà, per la via del fracàs tornarem a tenir una altra oportunitat”.