El Dipòsit d’Aigua Modernista del recinte fabril de Can Mario, visible des de qualsevol punt de la població i amb vistes a totes les Gavarres, és un gran exemple de com la indústria del suro va convertir Palafrugell en una localitat puntera a principis del segle XX. Només cinc anys després que els socis Joan Miquel Avellí, Heinrich Vincke Wischmeyer i Pau Meyer Unmack construïssin la fàbrica, van encarregar a un deixeble de Gaudí, l’arquitecte General Guitar i Lostalo, aquesta estructura metàl·lica única en el sector surer a Catalunya. I és que més enllà de la funcionalitat de donar pressió a l’aigua, es va fer una torre decorativa amb 182 escalons en espiral fins a 35 metres amb un espectacular treball de forja. En un moment d’industrialització d’una antiga manufactura artesana, aquesta va voler remarcar la seva potència a través de la imatge. Actualment, s’hi pot pujar fent una reserva prèvia a través del Museu del Suro. Des de dalt es pot gaudir d’unes grans vistes de l’Empordanet, des de les Gavarres fins al Mar.
Quan el suro va construir una nova civilització a l'Empordà
El museu de Palafrugell, situat al recinte fabril de Can Mario, triplica l'exposició permanent i es converteix en el més gran del món dedicat a la manufactura i indústria del suro
Palafrugell (Baix Empordà)Fa cent anys, la indústria més gironina de les indústries era líder en exportacions al conjunt de l’Estat. En plena crisi econòmica després del boom productiu de la Primera Guerra Mundial, des de Palafrugell, al Baix Empordà, s’enviaven arreu del món grans carregaments d’aglomerat. Eren fets amb suro, un material que va marcar durant dos segles tots els pobles al voltant del massís de les Gavarres. Ara, un segle després del moment més àlgid de Manufactures del Suro SA, la fàbrica que va donar vida al gran recinte industrial de Can Mario a Palafrugell, el Museu del Suro ha inaugurat aquesta tardor l’exposició permanent que reviu la civilització que es va crear entorn de la manufactura i indústria d’aquest material tan i tan polivalent. Una visita que recrea els canvis socials que va comportar primer la fabricació manual de taps d’ampolla i la posterior mecanització, convertint-se en el museu més gran del món sobre el suro.
Encara que ens sigui difícil d’imaginar, el primer taller de taps de suro no va ser al voltant de les Gavarres, sinó que va néixer el 1739 a Tossa de Mar, on es van instal·lar tapers provinents de Bordeus, a França. “El Don Perignon dels principis estava tapat amb suro català”, explica Àngela Martí, documentalista i encarregada de la difusió del Museu del Suro. Va ser, però la construcció tant del Carrilet Olot-Girona-Sant Feliu de Guíxols, com la del Tren Petit, que anava de Girona a Palamós passant per la Bisbal i Palafrugell, el que va permetre el creixement dels recintes fabrils com el de Can Mario o d’altres a Cassà de la Selva o Sant Feliu. La industrialització va canviar per sempre el que eren poblacions dedicades sobretot a l’agricultura i va també tenir un gran impacte en la cultura i les idees primer liberals i republicanes i que després van derivar en els moviments anarquistes i en la col·lectivització de les fàbriques.
Per això la nova exposició permanent del museu de Palafrugell es titula la Civilització del Suro. La mostra significa la culminació de la museïtzació de la primera planta de l’espai, triplicant així la superfície expositiva fins als 1.200 metres quadrats amb la mostra de fins a 700 objectes de tota mena, molts d’ells inèdits. A través de diferents sales on abunden els materials audiovisuals, repassem l’evolució de la manufactura del suro. Les màquines estan acompanyades de figures de mida humana que hi treballen i que cobren vida, a partir de les seves reflexions, de diàlegs i cançons, quan s’escanegen amb el mòbil els QR que tenen al davant.
De manufactura a indústria
Al segle XVIII, en les primeres manufactureres, el procés per aconseguir un tap de suro constava d’onze fases. Primer es bullia una hora per fer-lo més elàstic, després es premsava, es toscava i es llescava, se’n feien les peces més petites i finalment venia el taper, que dominava a la perfecció una gavineta molt afilada, que feia els taps que coneixem. Després quedava separar-los per mides, fer control de qualitat –l’única tasca encarregada a una dona–, rentar-los, assecar-los i marcar-los. “Els treballadors anaven a preu fet, podien anar de pressa i cobrar i molts no treballaven el dilluns”, diu Martí. Aquest ambient, que els permetia un bon sou, feia dels tallers un espai on es cantava molt i on fins i tot hi havia una persona encarregada de llegir el diari. “Però l’arribada de les màquines ho va canviar tot”, afegeix Martí.
A partir de finals del segle XIX entren les dones a treballar a les fàbriques. “Els amos s'adonen que són molt més disciplinades i puntuals i, a més, els paguen només dos terços del jornal”, detalla Martí. En poc temps passaran a ser un 60% del total de treballadors. Però alhora és una època en què neixen les primeres cooperatives i es creen els primers cors de Clavé, que faran despuntar Palafrugell en l'àmbit musical i també cultural.
La segona industrialització, però, encara tardarà. Farà falta el sotrac de després de la Primera Guerra Mundial, quan les fàbriques espanyoles veuen com es queden desfasades respecte als nous models europeus. Ara bé, el recinte fabril de Can Mario, que llavors portava el nom de Manufactures del Suro S.A., despuntarà amb una gran innovació: l’elaboració d’aglomerat negre per a la construcció i d’altres indústries, amb un interès creixent per part dels Estats Units.
La indústria surera sobreviu així a Palafrugell fins que fa tres dècades la fàbrica tanca i les institucions comencen a treballar per convertir-la en un museu. Ara finalment s’ha completat la part expositiva i Can Mario alberga, a més del Museu del Suro, el Museu Can Mario d’escultura de la Fundació Vila Casas i la zona dels antics forns d’aglomerat, on hi havia les quadres, hi ha la seu de l’Institut Català del Suro. La indústria catalana va ser puntera gràcies a la importació del suro, sobretot, de Portugal. Ara és un empresari portuguès qui controla l’empresa líder mundial en la fabricació de taps de suro: Amorim Cork.