Em sembla que el mateix operari que porta la màquina excavadora ha trencat d’un cop de pedra l’altaveu, ja fart. Amb el bip-bip-bip fet malbé, ara l’excavadora només gralla. El bib-bip-bip enervant de la marxa enrere, pensat per cridar l’atenció, segur que complia alguna normativa, però l’excavadora fa cinc mesos que treballa en un espai tancat -potser el bip-bip-bip salva vides, sí, però em pregunto quantes n’esguerra, perquè el soroll de les obres ara ni se sent.
Una altra novetat feliç és que a l’escola que tinc a alguns carrers de casa, la Gaziel, aquest curs algú ha decidit prescindir de la megafonia cada cop que els alumnes entren i surten d’escola i del pati (un mínim de sis cops diaris). Tot el barri respira. Fa més de vint anys, algun pedagog va pensar que la música serviria per als nens, i les escoles van començar a canviar els timbres per sistemes de megafonia salvatge. Van començar posant Vivaldi i han acabat punxant reggaeton, en una davallada coherent amb la de les aules. De petit, anava a aquest mateix col·legi públic Gaziel. Llavors tenia un mestre que cada tarda ens feia estar cinc minuts sense dir res perquè aprenguéssim a valorar el silenci.
Són dues millores, l’excavadora i l’escola, per a mi importants, perquè treballo a casa i perquè em reafirmen en l’esperança segurament passatgera d’una certa regeneració, aquests mesos, com si algunes persones haguessin començat a funcionar pel seu compte una vegada donat per perdut el més mínim sentit comú de l’administració.
Són detalls, però el soroll és un termòmetre de civilització. El soroll s’incentiva perquè és caòtic, desorienta i despista, fa callar. La qüestió és ocupar, i el silenci no s’ha salvat de la privatització. No podia ser diferent, si privatitzem el dret a l’habitatge, si privatitzem la intel·ligència deixant l’escola pública en mans de la intel·ligència artificial, si privatitzem el sentit comú, la nació, si privatitzem tot l’espai públic, places, platges i boscos. Com se’n podia salvar l’espai públic intangible que és el silenci ambiental? Hauria de ser de tots, ja només és per a qui se’l pot pagar. Per als altres, tota la brossa sonora, dels crits dels esports i les curses al xivarri de les terrasses, dels festivals escombraria de cada estiu, de les batucades fins a la remor dels avions i les motos d’aigua, de la xerrameca dels mitjans públics fins a la retòrica de la literatura premiada oficial. En fi, tot allò que hem après a considerar minúcies que només fan nosa a quatre llepafils incívics que no saben conviure i aixequen la veu per queixar-se.
