Sis santuaris gironins amb vistes espectaculars on dormir i menjar

GironaSón en emplaçaments privilegiats i enfilats a una certa altura, alguns a més de mil cent metres, i tots tenen unes vistes magnífiques. Els santuaris religiosos sempre han estat un pol d’atracció per a milers de visitants que hi pugen per motius diversos. Certament, cada vegada són menys els religiosos, tot i que aquest caràcter no s’ha perdut i a tots s’hi continuen fent aplecs, romiatges i hi pugen pelegrins. Però també hi va molta gent per fer-hi una escapada, anar-hi menjar o a passar el dia.

A Girona actualment hi ha set santuaris que ofereixen serveis de restaurant i bar, i sis d’ells també d’hostatgeria. Tres són propietat del bisbat de Girona -els Àngels, la Salut de Terrades i la Salut de Sant Feliu de Pallerols-; tres del bisbat de Vic -Montgrony, el Coll i el Far-; i la Mare de Déu del Mont, que el gestiona un patronat creat al 1964 pel bisbe Narcís Jubany. Ara per ara, l'únic que no ofereix servei d’hostatgeria és el dels Àngels, però el bisbat de Girona preveu reobrir-lo pròximament, tot i que encara no se sap quan serà.

Els Àngels

El dels Àngels, al terme municipal de Sant Martí Vell, és el més pròxim a Girona. Des de fa un any té uns nous arrendataris que, a poc a poc, l’estan remuntant. “Veníem d’uns anys d’una gestió complexa del santuari i ara s’ha de revertir una etapa que no va acabar d’anar prou bé. Però d’un any ençà tots els comentaris i les valoracions a xarxes socials són positius”, explica Genís Sastregener, de la Fundació Sant Martí, que gestiona el patrimoni immobiliari del bisbat de Girona. “Oferim esmorzars de forquilla, menú els dies laborables i els caps de setmana, i els vespres tapes. La nostra publicitat és el boca-orella i costa, perquè costa bastant, però progressivament notem que hi ve més gent”, afegeix Edgar Pérez, encarregat de la restauració del santuari. “Els Àngels, per un costat, és molt a prop de Girona i alhora una mica massa lluny. Per a la gent de Girona, pujar als Àngels per a una escapada de cap de setmana o de tres o quatre dies és massa a prop, i per pujar-hi a menjar una mica massa lluny”, assenyala Sastregener.

La Salut de Terrades

Els actuals arrendataris del santuari de la Salut de Terrades hi són des de fa cinc anys i hi han fet algunes millores, com ara un petit spa i una sauna. Una característica de tots els santuaris és que la seva oferta de restauració es basa en la cuina tradicional catalana. A Terrades també, però, a més, d’uns mesos ençà han incorporat a la carta alguns plats més sofisticats. “L’oferta gastronòmica és variada, cuina catalana i mediterrània, amb plats amb més elaboració i un menú el diumenge que té molt bona acollida”, explica Elisabet Bigas, responsable del santuari. L’hostatgeria, onze habitacions totes amb vistes, els funciona molt bé, tant amb hostes del país com europeus. Alguns, que viatgen al sud de la Península, hi fan parada i fonda tant a l’anada com a la tornada. “No tenim gaire turisme religiós, n’hi pot haver algun, però sobretot tenim molt client europeu: francesos, neerlandesos, italians, etcètera -afegeix Bigas-. També molta parella jove que ve caminant i vol un lloc tranquil, i fins i tot algun escriptor, que busca la tranquil·litat necessària per treballar”.

El Far

La divisió eclesiàstica no es correspon amb la provincial i per això el bisbat de Vic té tres santuaris a les comarques gironines. El del Far, al terme de Susqueda, és el que fa més temps que gestiona una mateixa família, concretament cinquanta-quatre anys, des del 1970. Isabel Casas ja voltava pel santuari de petita i es va acabar casant amb el fill petit de la família que el gestionava. “La manera de portar-lo no ha canviat en aquest més de mig segle, és un tracte molt familiar”, diu. Porten el restaurant i l’hostatgeria, que consta de deu habitacions i que només tenen oberta els caps de setmana i els mesos de juliol i agost. El restaurant està obert onze mesos l’any. En aquestes dècades han vist com el turisme ha canviat moltíssim. “Com que hi ha moltes possibilitats de fer senderisme pels voltants, rebem molts visitants que en venen a fer -afegeix Casas-. També alguns perquè és una zona de culte, tot i que els retirs espirituals s’han perdut bastant. I molta gent hi ve a descansar i busca llocs tranquils”. Principalment reben turisme català i també els pugen molts francesos.

La Salut de Sant Feliu de Pallerols

No gaire lluny del Far hi ha el santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols. Fa nou anys i mig que el regenta Francesc Tayant i la valoració que fa d’aquests anys és regular. “Els primers quatre anys les coses van anar millor que no pas ara. La covid va fer molt de mal i encara hem tingut un parell de mals anys més, com el passat”. Fins ara han tancat dos mesos l’any, però a partir del vinent volen mirar de tenir obert tot l’any i fer les vacances per torns. Tayant coneix molt el món dels santuaris perquè els seus pares han portat el Far i Montgrony, ell s'hi ha criat i té un punt de vista força crític amb el funcionament: “Aquí som dues bandes: jo que ho gestiono i el bisbat. El bisbat de vegades és com s’hi quedés una mica allunyat. Aquí és un món més complicat i per resoldre segons quines coses de vegades es triga tres o quatre mesos”. Així mateix, es mostra poc optimista amb el futur dels santuaris: “Els que són en punts més allunyats, el que preveig per d’aquí a uns anys és que el bisbat o se’ls traurà de sobre o la persona que hi hagi no pagarà, sinó que li hauran de pagar”, opina Tayant. Amb tot, no es planteja tirar la tovallola. “Els pelegrins continuen venint, són els que venen més entre setmana, els que tenen devoció per la Mare de Déu i potser només fan un tallat o compren un record, però aquesta gent també ens dona vida”, diu.

Montgrony: també santuari d'escaladors

En canvi, la Janina Pérez Clotet, que des del novembre porta el santuari de Montgrony, al terme de Gombrèn, està molt satisfeta de la resposta de la gent aquests primers mesos. “Montgrony és molt important per a la gent de Castellar de n’Hug, Gombrèn, la Pobla de Lillet, Ripoll i Campdevànol i treballem molt. El problema és trobar personal, però no és un problema que em trobi només jo, és general”, diu. “Estem en un moment que la gent valora molt el temps lliure i treballar en el ram de l’hostaleria ho fa molt complicat per gestionar amb la família, perquè vas al revés de la gent”, afegeix. Montgrony també és un autèntic santuari per als escaladors. “A finals dels vuitanta es van començar a equipar les parets de Montgrony. Era dels pocs llocs de Catalunya on hi havia vies equipades i per això venia gent de tot el món i en continua venint. És un col·lectiu molt important per al santuari. Ara, només és per a escaladors amb un cert rodatge. Les parets que hi ha no són per a principiants” explica Pérez Clotet.

El Coll

També Dolors Regolta va començar a portar el santuari del Coll, entre els municipis de Susqueda i Osor, el novembre passat, després que estigués tancat des de la covid. Mai ha portat cap santuari, però havia treballat en el ram de l'hostaleria i sempre ha estat molt aficionada a caminar, per la qual cosa ha visitat molts santuaris. “Estic molt animada i convençuda que anirà bé. És un lloc idíl·lic, fantàstic, que conec de tota la vida perquè el meu pare tenia casa a Susqueda. I aquí espero estar-m’hi deu anys”, diu Regolta, que afegeix que tots els productes que oferirà al restaurant seran de la vall d’Osor.

El Mont

Situat al terme actual d’Albanyà, probablement és el santuari més emblemàtic de les comarques gironines. Se’n té constància des de principis del segle XIII i que mossèn Cinto Verdaguer hi fes dues estades a finals del segle XIX -el 1884 i 1885- i hi escrivís una part del poema Canigó fa que la majoria de catalans que hi van coneguin la seva marca. “Els catalans, encara que pugin per una motivació esportiva, saben de la presència de Verdaguer. Els crida l’atenció i es fan la foto a l’habitació on es va allotjar”, diu Esaú Rodríguez, actual arrendatari. “Soc geòleg i vinc més de la part de divulgació científica i, tot i que el santuari fa una tasca molt bona de documentació i d’activitats, penso que podria fer més èmfasi amb panells informatius i amb visites autoguiades perquè aquest espai té molta història”, afegeix. Només fa sis mesos que hi és i, per tant, vol esperar a l’any per fer balanç. “Entre la clientela tenim de tot. Hi ha l’habitual del santuari perquè és un santuari amb molta trajectòria, gent amb una dimensió més espiritual i religiosa que fonamentalment puja amb les romeries, i gent que hi puja també perquè és un lloc atractiu. També hi venen molts esportistes. Hi pugen molts ciclistes i estan molt agraïts d’arribar aquí i poder prendre una cosa tan bàsica com una aigua o un refresc”. Una de les realitats del santuari del Mont -que no ho és de tots els santuaris, només d’alguns- és que tot el gènere i les begudes l’han de pujar i baixar els arrendataris, també els residus. “Absolutament tot. Fins i tot l’aigua per a la cisterna i abastir els sanitaris si hi ha sequera”, diu Rodríguez. Per a ells -el porta amb la seva dona Silvia Marí i la seva filla, Llum Rodríguez- no és la primera experiència de regentar un hostal restaurant en un entorn poc poblat i a més de mil metres d’altura, perquè van portar-ne un en un parc natural, entre les províncies de Guadalajara i Terol, on es pot arribar a vint graus sota zero. “Era una antiga casa senyorial que havia estat subseu de la Inquisició, encara hi ha uns grillons. El va comprar un ajuntament, el va restaurar i gairebé és un servei públic. De vegades acollíem gent que havia quedat atrapada per nevades o treballadors que, si no, no tenien lloc per allotjar-se”.

Al Mont no ofereixen un menú com sí que fan altres santuaris perquè no tenen prou visitants, però es pot menjar a la carta per entre 25 i 35 euros. Només en fan quan hi ha algun romiatge a 25 euros, que és el preu aproximat dels menús de tots els santuaris consultats.