Shane McGowan, 'in memoriam'
Durant l’últim quart de segle, què deu haver tingut a veure la destrucció de l’ensenyament a Catalunya amb el desmantellament progressiu de la Generalitat? Què deu tenir a veure l’últim informe PISA amb la decoració monstruosa que ara embruta la façana renaixentista del Palau de la Generalitat? No hi ha res més devastador que la prepotència, i ja sabem que ningú assumirà cap responsabilitat. Sent una nació cultural, on ens refugiarem de la depredació? Ens queda l’arrel subterrània, la llengua i el sentit comú.
La setmana passada es va morir Shane McGowan, un dels millors cantants del segle XX. Ningú s’esperava que el revulsiu del punk anglès pogués rebre la potència de la música tradicional irlandesa. Va ser una injecció d’energia no contaminada, sense abstracció ni academicismes ni encara menys grans paraules. El nom del grup de McGowan, The Pogues, venia de póg mo thóin (en gaèlic irlandès, “fes-me un petó al cul”). A principis dels 80 i a Londres, aquells joves semblaven trets d’un altre temps i un altre lloc: de la Irlanda vella dels seus pares. El resultat va ser tan fort que la influència es va escampar per tot arreu. Per aquí també. Van marcar els Lax’n’Busto, Adrià Puntí o, encara avui, els Fetus de la Bisbal.
Poso el YouTube per veure McGowan en acció. M’agraden les seves cançons, Rainy night in Soho, The sick bed of Cúchulainn, A pair of brown eyes, Fairytale of New York són precioses, però encara m’agrada més quan enfronta el punk a les cançons tradicionals: The Irish Rover (amb Ronnie Drew i els Dubliners), el Wild Rover o The Band Played Waltzing Matilda (amb el to més fúnebre que ningú hagi donat a una cançó tan bèstia). McGowan tenia una manera exclusiva de cantar, li faltaven dents de davant i feia servir la part posterior de la llengua. Això li donava una veu gutural i fricativa, semblava arrossegat i desmenjat, com borratxo, però no era això, al contrari, cosa que no vol dir que molt sovint no anés begut, perquè eren cançons de pub, amb l’alegria trista i aguda de l’acordió, el banjo i el flautí, que va resultar que combinaven tan bé amb l’acceleració punk i la seva irreverència. Les dents se li movien i li anaven caient de concert en concert, per drogues, malalties o ves a saber què. Era inimitable de tan arrelat, furiós, maltractat, conscient i humit com la seva illa.
L’agraïment que sento pels músics, els pintors, els professors i en general tothom que construeix és directament proporcional a l’odi que no puc evitar sentir pels devastadors culturals, tan presents i tan actius a casa nostra.
