Setmana Santa

La Processó de la Sanch de Perpinyà, sis segles de resistència

Vinculada al catalanisme folklòric, ha sobreviscut al Tractat dels Pirineus i la Revolució Francesa i ha estat prohibida durant dècades

La Processó de la Sanch de Perpinyà
06/04/2023
8 min

PerpinyàAl Rosselló hi trobem una de les processons més antigues dels Països Catalans que encara perviuen. La Processó de la Sanch acumula més de sis segles de resistència i ha superat les vicissituds tant del Tractat dels Pirineus, la Revolució Francesa i les lleis per separar església de l’estat francès. La Confraria de la Sanch de Perpinyà es va crear el 1416 a instàncies de sant Vicent Ferrer i, si no és la més antiga de totes les confraries de la Sang que existeixen als Països Catalans, poc n'hi deu faltar. Només la de Cotlliure, també a la Catalunya Nord, podria ser contemporània, però aquesta dada no està documentada. El motiu pel qual va néixer va ser la compassió: acompanyar la vetlla de l’execució als condemnats a mort que acceptaven fer penitència dels fets pels quals havien estat sentenciats i donar-los un final molt més digne del que tenien fins aleshores. “Fins al 1415, els condemnats eren conduïts al patíbul desfilant en mig de la plebs, que els llançava pedres i els vilipendiaven”, explica Cedrik Blanch Vicente, president de l’Arxiconfraria de la Preciosíssima Sanch de Nostre Senyor Jesucrist de Perpinyà.

Inscriu-te a la newsletter Girona Més enllà de la Costa Brava i la Cerdanya
Inscriu-t’hi

“Normalment ja arribaven mig morts i, una vegada executats, els seus cossos es quedaven allà i els devoraven els animals salvatges i carronyaires –afegeix Blanch–. Amb l’acompanyament dels confrares, que els vestien exactament igual que ells, amb les vestes i les caperutxes negres, la plebs no sabia qui era el reu i així arribava amb dignitat a la forca o a on se li tallava el cap amb un cop de destral”. Posteriorment, els confrares els donaven una sepultura digna al cementiri amb els altres difunts. “Abans no eren considerats persones humanes i va ser la confraria qui els va donar aquesta condició. A més de concedir-los la possibilitat de la salvació”, diu Blanch, que ve de vergelitans, on el seu rebesavi ja participava a la Passió de Verges. “Per pagar les despeses del llençol, el taüt i els repics de campana, hi havia confrares que es posaven a les portes de Perpinyà per recollir almoines”, detalla.

Prohibicions de les autoritats  

La Processó de la Sanch va néixer de la voluntat popular i va seguir així fins a la Revolució Francesa i els anys posteriors, quan les esglésies es van haver d’amagar. El culte no es va reprendre fins a principis del segle XIX i, quan les esglésies van tornar a tenir el dret a ser públiques, els confrares van demanar reprendre l’acompanyament als condemnats. En aquells anys es va sentenciar a mort dos trabucaires a Ceret –la condemna a mort també s’aplicava en poblacions una mica grans– i confrares de Perpinyà hi van anar a peu per ajudar als de Ceret. Al cap d’un temps, les execucions van deixar de ser públiques i es van fer a l’interior de les presons, també amb l’acompanyament dels confrares.  El 1870 es van dictar noves lleis que van tornar a prohibir l’espai públic les representacions religioses. Per això els confrares van haver de passar a fer la processó dins l’església de Sant Jaume.

Massa “hispànica i barroca”

Abans de la Revolució, després del Tractat dels Pirineus, la processó ja va començar a passar un rosari de traves. Els bisbes francesos ja l’havien intentat prohibir diverses vegades, perquè la trobaven “massa hispànica i massa barroca”, segons explica Blanch. Però, malgrat les prohibicions, els confrares les continuaven fent: “Potser un any no la feien, però el següent hi tornaven. A Perpinyà, de tant en tant la podien prohibir, però als pobles no es van deixar de fer mai”, afegeix. 

Després de la Revolució, la diòcesi de Perpinyà va ser suprimida i va passar a formar part de la de Carcassona. El bisbe, que tampoc no entenia les tradicions catalanes, va voler prohibir la processó. “Tenim correspondència entre el prefecte i el bisbe, en què el prefecte li diu que la processó continua. El bisbe li pregunta: “Però amb el meu poder no puc fer prohibir la processó?”. I el prefecte li respon: “Ells fan el que volen”. Això demostra que la Sanch, a la Catalunya Nord, és una cosa molt arrelada”, diu Blanch.

Noves prohibicions

El 1905 l’estat francès va dictar les lleis que ordenaven la separació de les esglésies i de l’estat. “Això significava que les celebracions religioses s'havien de fer de més amagat, en la intimitat de les esglésies, per entendre’ns. Els capellans no podien fer les processons a l’exterior i, a Perpinyà, es va complir, però en pobles com Cotlliure, Bulaternera o Elna van continuar”, explica Blanch. “Les grans famílies de Perpinyà es van posar al servei de Lluís XIV, però entre el que passava a la capital i a la ruralitat hi havia una gran diferència”, afegeix. 

La llei va comportar la desaparició d’una part important de les entre 25 i 30 confraries que hi havia aleshores a la diòcesi. La prohibició va durar fins a la dècada dels 40. “Sabem que el 1943 la confraria de Perpinyà va desafiar les autoritats i va fer una petita processó. El 1948 n’hi va haver una altra; el 1949 no en tenim constància i aquestes van ser a iniciativa dels pagesos i de les classes populars”, diu Blanch. Finalment, el 1950, el farmacèutic Josep Deloncle va parlar amb les autoritats i els va demanar que s’acabés la prohibició de la processó. “Deloncle tenia la posició social per poder plantejar la qüestió a les autoritats i que se l’escoltessin”, diu Blanch. 

“El meu pare havia nascut al barri de Sant Jaume, el més problemàtic de Perpinyà, on hi havia els gitanos i la prostitució. El coneixien com El farmacèutic dels pobres i ho va fer mogut pel seu catolicisme i pel seu catalanisme”, explica el seu fill, Jaume Deloncle.

A partir del 1951 la processó de Perpinyà esdevé la Processó de Dijous Sant de tota la diòcesi i, amb la remodelació de la Setmana Santa, passa de ser el Dijous Sant al Divendres Sant. “Així és com, a poc a poc, tot es recupera” diu Blanch. Actualment hi ha 11 confraries a la diòcesi de Perpinyà, 10 de les quals són de la Sanch. “La primavera i la Setmana Santa a la Catalunya del Nord, sense les processons, no és primavera, diu Blanch. A més, els confrares encara presten serveis als interns de la presó de Perpinyà que els sol·liciten i participen a les pastorals diocesanes.

Confraries de la Sang

Per contextualitzar-ho amb altres confraries de la Sang de la Catalunya del Sud, la de Girona es va crear el 1568. L’objectiu també era l’acompanyament als condemnats a mort, però aquesta no va començar fins al 1654, a les acaballes de la Guerra dels Segadors, segons explica Carles Rahola en el seu llibre La pena de mort a Girona. En el període de 1654 a 1663 es van executar 26 persones a Girona, principalment a la forca. El que no està documentat és si la confraria de Girona també guarnia els reus amb vestes i caperutxa perquè la plebs no els reconegués. “No en tenim cap constància”, diu Ramon Muntada, president de l’Arxiconfraria de la Puríssima Sang de Girona. “Certament, la nostra confraria, tret del període de la Segona República i de la Guerra Civil, no ha viscut les vicissituds de la de Perpinyà. I avui en dia segueix amb normalitat”, conclou Muntada.

* Des del seu naixement fa gairebé deu anys, el suplement Comarques Gironines –on surt publicat aquest reportatge– sempre ha tingut vocació de donar cobertura al que passa a la Catalunya del Nord. Per això aquest article es publica dins la secció ara.cat/Girona

Cinc tradicions religioses que també sobreviuen a Girona

1.
Sant Hilari de Sacalm

Tres segles de la processó del Via Crucis Vivent

El Via Crucis Vivent de Sant Hilari de Sacalm (La Selva).

Divendres Sant. Jardins de Can Rovira, 21 h.

Recull la tradició que a Sant Hilari de Sacalm va arribar a haver-hi una família dedicada a cada pas de la processó. A la capital de les Guilleries el Divendres Sant és ara data assenyalada. Però el que ho és sobretot és la celebració dels “misteris vivents”. És a dir, la teatralització de la Setmana Santa. La tradició es remunta de generació en generació a fa gairebé 300 anys. Abans del 1731 ja hi ha testimonis de processons on hi intervenien personatges vivents. Inicialment, era el Dimecres Sant al matí, però durant una bona part del segle XX el plat fort era el Dijous Sant amb la representació de l’Oració de l’Hort. I, des del 1969, que el Divendres Sant, als afores de la població, s’apleguen milers de persones per veure la interpretació amb música i la il·luminació de l’escena del Calvari.

2.
Verges

Entrades exhaurides des de fa mesos per a la Dansa de la Mort

Un instant durant 'La Dansa de la Mort' a la plaça Major de Verges / ACN

Dijous Sant. Plaça Major, 22 h. Processó pels carrers del poble, 00 h.

Verges és única per Setmana Santa. S’hi representa la Dansa de la Mort, l’única que ha sobreviscut al pas del temps. És conversa des de l’època medieval, quan era habitual veure esquelets ballant al so d’un tabal –un timbal en forma de creu– a l’Europa Occidental. Convertits ara en rara avis, un any més aquesta localitat del Baix Empordà ha esgotat totes entrades per a la teatralització del judici a Jesucrist. La representació és a les deu de la nit a la plaça Major de Verges i les entrades ja es van posar a la venda abans de Nadal i no pas un mes abans de Setmana Santa, com acostumava a ser habitual.

Però si igualment teniu ganes de veure la Dansa de la Mort en directe i la resta de passos de la processó, és possible fer-ho a partir de la mitjanit pels carrers medievals del poble. L’entrada és lliure, com ho és també el pas dels manages a partir de les cinc de la tarda del mateix Divendres Sant.

El cos de la Dansa de la Mort està format per deu membres, que es distribueixen en dos grups de cinc. El primer executa una coreografia, mentre l’altre grup l’ambienta. Els que ballen són dos adults i tres infants, tots vestits d’esquelets i que porten instruments simbòlics. La resta d’intregrants porten túniques negres.

3.

Campdevànol

L’única processó amb passos vivents és al Ripollès

Divendres Sant. Centre del poble, 20.30 h.

Si bé a Sant Hilari Sacalm el reclam és el Via Crucis Vivent, al municipi ripollès de Campdevànol treuen pit de tenir l’única processó de la qual es té constància que té passos vivents. És la dels Sants Misteris i hi participen més de 200 persones el Divendres Sant. Surt des del Pavelló d’Esports de Campdevànol, a l’avinguda Barcelona, i acaba a l’església de Sant Cristòfol. Aquest any l’organització ha avançat que al final hi haurà una sorpresa, però no n’ha volgut donar detalls. Aquesta processó es va recuperar el 2007 després que deixés de fer-se durant 60 anys. Ara bé, des dels Amics de la Processó demanen la participació dels més joves, perquè no deixi de fer-se.

4
Sant Climent Sescebes

Una Passió única a Catalunya enmig d’un paratge natural

La Passió de Sant Climent Sescebes (Alt Empordà).

Divendres i Diumenge Sant. Horta d’en Cusí, 18 h.

La Passió d’Esparreguera és una de les més conegudes de Catalunya, però de camí cap a la frontera francesa n’hi ha una que és única pel fet de representar-se en un paratge natural. Des del 1976, que va representar-se per primera vegada un Divendres Sant, que l’espai a l’aire lliure de l’Horta d’en Cusí aplega una representació escrita de manera lliure a partir dels evangelis. Aplega una bona representació del poble de Sant Climent Sescebes i també de pobles i viles veïnes, convertint-se en una de les processons més significatives de l’Alt Empordà i la Costa Brava Nord. Al Baix Empordà la més concorreguda és la de Verges amb la Dansa de la Mort.

5.
Girona

L’impacte de manaies i vestes a les escales de la Catedral

El Manaies de Girona celebren aquest any el seu 75è aniversari DAVID BORRAT

Divendres Sant. Barri Vell, 21-23 h.

Sonen les dotze campanades. És mitjanit. Es fa el silenci a les escales de la Catedral. Els manaies –soldats romans– deixen de repicar les llances sobre el terra de pedra de Girona. Formen i comença a cantar-se el cant del Crec en un Déu. És un dels moments més impactants de la Processó de Divendres Sant a la capital gironina. Encara que la imatge pugui semblar anacrònica –soldats romans custodiant Jesús Crucificat en unes escales barroques–, aquest espai emblemàtic del Barri Vell s’omple de gom a gom. A baix, el públic; a l’escalinata, totes les vestes que han participat a la processó i també els manaies que desfilen tot pujant i custodiant la creu. I un silenci que sembla impossible de trencar.

Els manaies són el plat fort dels actes de Setmana Santa a Girona. Des del 2019 que finalment hi participen també dones –com feia anys que ja desfilaven nens–. Els manaies són presents a Girona des del 1751 i era una tradició que passava de pares a fills. Durant el franquisme es va restaurar i crear la Confraria de Jesús Crucificat. Ser manaia significava ser un gironí de soca-rel. Els darrers anys, però, comença a faltar relleu generacional.

stats