La Setmana del No-Llibre en Català
Estaria bé una Setmana del No-Llibre en Català, on els lectors poguéssim reclamar llibres que és un drama no tenir traduïts al nostre idioma, o, encara pitjor, descatalogats i impossibles d’aconseguir. Que productiva que seria una política pública que incentivés la difusió d’obres en català descatalogades, publicant-les gratuïtament per internet. Però no tinc cap esperança en una gent que fa campanyes de promoció del llibre al mateix temps que elimina les lectures obligatòries de l’ensenyament.
El gran no-llibre en català és la Poesia de Josep Carner. L’última edició va ser fa 32 anys i està, naturalment, més que descatalogada. Algú s’imagina que en 32 anys no s’hagués reeditat ni un sol cop el Quixot? Doncs d’això estem parlant. D’una qüestió cultural de primer ordre. D’una qüestió d’estat. D’una vergonya més per a la cultura catalana. Entre les edicions de Selecta i Quaderns Crema, a les biblioteques públiques no n’hi ha ni 75 exemplars.
Aquest dilluns, em va arribar per whatsapp un pdf amb el llibre Un i el doble. És un recull de poesies firmades amb pseudònim que denuncia per la via de l’humor aquesta tragèdia que, segons el recull, té un culpable màxim: el marmessor de la poesia de Carner, Jaume Coll. Des del meu punt de vista, però, cap cultura amb una mínima consciència de si mateixa i, doncs, de responsabilitat, dependria d’un sol home: hi hauria d’haver hagut ja una pressió popular, editorial i institucional per evitar aquests 32 anys - i els que quedin.
Un i el doble és un poemari divertidíssim que ocuparà un lloc d’honor entre Els nostres clàssics apòcrifs. Es presenta com una edició (com les del mateix Coll) de poemes inèdits de Carner, pretesament autèntics a la primera part i falsos a la segona, que és dedicada gairebé tota a Jaume Coll, presentat com un gandul, egoista, cançoner, vanitós, gurmet, garrepa, amb tirada a posar plets, etc. La gràcia és que tot se’ns diu en l’estil de Carner, el més fructífer de tots, i això implica molta exigència: una llengua exuberant, una intel·ligència refinada i un humor civilitzat, malgrat el drama de fons. Qui siguin l’autor o els autors, no són qualssevol. Un llibre així només poden haver-ho escrit persones molt avesades a la lectura de Carner i, encara més, poetes –i de primera fila.
Perquè el llibre està per damunt de molts llibres que es publiquen en paper. De manera que, si jo fos de la Setmana del Llibre en Català, correria a organitzar una presentació d’urgència. I ho aprofitaria per fer accessible a tothom a través d’internet el poemari.