Sempre endavant
La Generalitat ha creat el Fòrum Català per la Pau, i he visitat la seva web. “Generalitat de Catalunya –diu, en lletres molt grosses–. Per la democràcia, sempre endavant”. El fòrum durarà dos anys, amb l’objectiu d’“elaborar un pla de país de pau” i “enfortir el moviment per la pau de Catalunya” a partir d’un “procés participatiu” que constarà de deu “sessions deliberatives”, més les “sessions autogestionades” i “aportacions online” de la gent. De moment hi ha una activitat programada: un “Debat Noviolent” [sic] en un institut de secundària.
Com sol passar en webs oficials d’aquestes, la retòrica i la infantilització esparveren. La sensació que et coaccionen perquè participis d’una mentida et crea una violència semblant a estar tancat en una presó que només de moment és retòrica. “Com contribuïm, des de Catalunya, a la pau al món?”, es planteja la web. I jo penso: amb les càrregues policials de l’1-O, amb presidents deposats i polítics a l’exili, ¿de veritat els catalans volem anar pel món donant lliçons de pau?
Es veu que sí, amb abstraccions estèrils com aquesta: “No hi pot haver pau si no estem en equilibri amb el medi ambient. El funcionament dels processos productius capitalistes ens ha conduït a un punt en què els impactes de l’activitat humana estan desencadenant una crisi ecosocial. Aquesta crisi es manifesta en una degradació ambiental per la contaminació i la posada en marxa de projectes extractivistes que generen conflictes socioecològics i declivi de la biodiversitat”. I pensar que algú cobra per escriure així…! Continuem: “Hi ha un impacte de la crisi climàtica en l’augment de la conflictivitat. En l’àmbit de l’empresa i els drets humans, hi ha un increment del poder i de la impunitat corporativa. La pau ambiental és un enfocament del concepte de pau que transcendeix les relacions humanes i té en compte també les relacions amb el medi ambient, i des d’una visió integral ens recorda que tots estem interconnectats”. Aquestes frases surten de la Generalitat dels Jocs d’Hivern, l’ampliació de l’aeroport i la roca dura del Hard Rock.
Un cop vaig parlar amb el director d’un organisme de la Generalitat creat per protegir un àmbit específic. Vaig demanar-li que la institució es pronunciés sobre una situació concreta. Em va contestar amb la mà al cor que no podia: si aixecava massa el cap, em va dir, l'hi tallarien. Jo faig una mica com ell no dient la institució per no perjudicar-lo. Però també perquè es vegi com la irresponsabilitat i el cinisme (tan propis d’una guerra) s’escampen pel país com una taca d’oli, sempre endavant.