Com que enyorava l’olor d’herba i terra molla, les basses pel camí i el cant de l’aigua, després de dos dies de pluja pacífica he volgut pujar per la riera de Salenys, com si m’enfilés per dintre el coll d’un animal. Regades, les plantes s’havien tensat i posat dretes, s’havien musculat, i algunes, victorioses i florides, aixecaven el puny amb trofeus de colors. Les herbes treien pit i jo pensava: hauràs de caminar-hi per sobre com qui camina sobre les aigües. Cada fulla brillant és una ploma concreta de l’animal que travesso.
Vaig anar pujant per la tràquea. A sota meu, cobert de vegetació, de tant en tant el rierol refilava, però de vegades també roncava com un felí. Als àtics i als últims pisos dels plàtans i dels pollancres, els ocells piulaven imitant el borbolleig, com si passés un altre rierol per sobre meu. Vaig travessar més d’un cop la riera saltant d’una pedra a una altra, vaig anar-me encauant. Hi havia troncs caiguts, corcats, molls fins als ossos, i un pollancre tombat que feia una barana gruixuda i negra i acompanyava el rierol un tros.
Com més entrava a la bèstia, més seriós anava fent-se el seu ronc i, de cop, va omplir-ho tot i feia mitja por. Fins llavors l’aigua s’havia rigut de mi aquí i allà, amagada a la bardissa, amb el xapolleig de les dones d’aigua rentant roba, però de cop jo havia entrat en una cova de vegetació, el pou de les Goges, una bassa que no té fons, diuen, i feia un so gutural com la remor de dintre un forn de troncs encesos sense guspires, i era el salt d’aigua que rajava d’una escletxa entre les roques i tocava un timbal submergit, sense ritme.
Vaig enfilar-me per les roques, vaig notar que començo a tenir moviments de vell, prudents, vaig continuar amunt, vaig passar el ressalt de la Murtra i l’estanyol del Bassal i vaig escalar una roca que en diuen les escales del Diable, i patinava, i vaig passar un salt d’aigua a la roca de titani i vaig travessar un altre túnel d’herba, com una pluja solidificada, i vaig arribar a la paret final de la boca, que ja no podia escalar de tan vertical, amb el salt del Llop, que també podria dir-se’n la gola del llop, la deu de l’animal verd que salivava i roncava, tot un manantial de saliva, i em vaig asseure a reposar. Llavors va tornar a ploure una mica. Vaig mirar enlaire i vaig veure a sobre meu el bosc que m’envoltava. Els troncs eren forts i lluents com potes de cavall, cada arbre era un cavall d’una manada de cavalls salvatges. Ens vam quedar mirant-nos, jo quiet i sense respirar per no espantar-los i que el bosc no se n’anés de cop al galop.
