Segons un bestiari català medieval, la “salamandra és de tal natura que no viu sinó de foch.” Per a Sant Agustí, la salamandra era com el condemnat a l’infern, que crema sense consumir-se. Quin animal per als nostres temps tenebrosos i màgics!
Com que, caminant, m’he trobat més d’una salamandra esclafada, fa anys que tenia la dèria de veure’n alguna de viva. I la setmana passada, amb els ruixats, vaig sortir de fosc pel camí que segueix la riera de les Comes, amb la llanterna del mòbil enfocant a terra, sense èxit…
Pot ser que l’accés a un animal màgic demani un ritual d’iniciació, unes proves. Buscant la salamandra, vaig descobrir entre unes mates una llanterna frontal. Era molt fosc i pel camí no passava ningú. Què hi feia, allà, una llanterna frontal? L’havia perdut un corredor nocturn? O un pagès de l’hivernacle, que amb el canvi horari la necessitava? Vaig recollir-la. Devien haver-la llençada. Havent plogut tant, no funcionaria. Però vaig assecar-la, vaig tocar l’interruptor i es va encendre i feia molta llum. Em vaig posar el frontal com una diadema màgica i vaig caminar. Aixecava els ulls i veia les branques més altes dels arbres. Que fascinants, els arbres de nit, il·luminats des de sota!
El llum frontal s’assembla a les ulleres de llegir. Són instruments com orelleres d’ase, màquines de concentració per focalitzar-se i esborrar la resta de món. Ara podré quedar-me de nit al bosc llegint un llibre amb el frontal, o, estirat al llit o assegut a la butaca, llegir amb l’habitació a les fosques, com una estrella solitària enviant llum al llibre des del meu propi cap.
Però jo volia veure una salamandra, i, l’endemà al vespre, després de tornar a ploure, me’n vaig anar a la riera de Solius. Vaig baixar fins arran d’aigua per un túnel verd, amb el frontal encès. Les ombres dels troncs i les branques es movien igual que persones. L’aigua transparent brillava i corria. La fullaraca molla era plena de gotetes com grans de sal. Però no vaig saber veure cap salamandra. Decebut, vaig tornar amunt, cap al camí, per anar a buscar el cotxe. Ara el frontal il·luminava el terra pelat i les basses negres.
De cop, al camí, una fulla es va transformar en una salamandra. Vaig ajupir-me per veure-la de prop. S’estava quieta mirant-me, amb els ulls negres rodons ben oberts, amb la pell de cautxú i les taques groc cítric, com flames. Era un dinosaure petit que després de la pluja havia sortit a buscar cargols per menjar, tal com fèiem nosaltres a casa quan era petit. Els animals tenen la virtut de posar-nos en contacte amb la transcendència.
