Marc Timón: "A Los Angeles hi tinc una estranya sensació d'Empordà"

Castelló d'Empúries (Alt Empordà)Pianista, solista de tible a la Cobla Sant Jordi durant molts anys. Compositor de musicals, sardanes, bandes sonores per a cine, televisió i la indústria de Hollywood... També compositor resident del Palau de la Música i director d’orquestra. Periodista de formació. I recentment cantant de pop i, en un futur molt proper, novel·lista. L’eclecticitat de Marc Timón (Castelló d’Empúries, 1980) continua trencant esquemes. “Hi ha una cosa que em perjudica molt en l'àmbit musical, que és no tenir etiquetes”, reflexiona passejant pels carrers de la vila medieval que l’ha vist créixer. Segurament si no fos per Castelló d’Empúries, Timón no seria l’artista polifacètic que és. Mentre mira els horts des del rec del Molí, amb les Alberes de fons, se li escapa una llàgrima pensant en la seva àvia Amalia, a qui li ha dedicat el disc de pop que va treure l’any passat. Amb 42 anys, es troba en un moment de cruïlla vital. Tornarà a Los Angeles a acabar una novel·la que es titularà La sardanista assassina i que vol ser una “distopia política sobre l’absurditat de tot”. Però alhora es debat sobre si tot seria més fàcil deixant-se abraçar per les arrels i formar una família.

“El problema és que soc tantes persones en una... I me les crec totes, però ens fem grans i potser cal escollir alguna de les jaquetes”, valora. ¿Triomfar a Hollywood component bandes sonores? ¿Buscar que el nou disc de pop circuli pels grans festivals catalans? ¿Provar sort a la tele o a la ràdio parlant de música? ¿O seguir compaginant-ho tot? Sigui el que sigui, Timón reivindica viure la vida des dels ulls d’un nen. “Hi ha una part de mi que encara viu en l’etapa infantil i no li ha donat la gana, lícitament, d’anar-se’n –assegura rememorant les estones amb l’àvia Amalia a l’hort–, i troba que la vida adulta no és gens agradable, per com som els adults”.

L'escola de música

Timón ha de dirigir un concert amb les millors BSO de Disney a l’Auditori de Girona d’aquí set hores i m’ha citat davant de la catedral. Sí, Castelló és una vila de poc més de 10.000 habitants, però té una catedral gòtica. Molt a prop, al nucli antic, és on va començar la vida musical d’un nen que mai havia demanat tocar un instrument, però que se li va posar un piano i un tible al davant i li van obrir les portes a un art meravellós. A la dècada dels 80, el convent de Santa Clara albergava una escola de música feta trossos. Ara ja és un edifici totalment reformat. “Ens feia pànic venir a estudiar el piano”. Els nens parlaven d’històries de monges mortes... “Crec que realment en devia tenir moltes ganes, d’aprendre música”, diu. Però si una cosa recorda amb horror són els exàmens per lliure al Conservatori de Música de Girona, quan encara era al Barri Vell. “Per a mi durant molts anys Girona era patiment. Quan sentia l’olor de les xemeneies a l’entrada m’encongia. Tinc gravada l’olor de l’edifici”.

El rec del Molí

Fa poc, un examinador d’aquells anys se li va acostar per felicitar-lo per la carrera musical. Timón va aprofitar-ho per compartir un patiment, una “falta d’humanitat”, que creu que el va fer “molt fort”. “Ara quan dirigeixo al Liceu, o al Palau de la Música, després d’allò i els anys de mili tocant a la cobla, penso que tot només pot anar bé”. Aixeca el cap i se li il·lumina la cara: som al rec del Molí. Es veu, per una banda, l’absis gòtic de la basílica i la fi del nucli antic, i per l’altra les hortes i l’Empordà. “Quan soc aquí de vegades em plantejo: ¿i si quan torno de Los Angeles m’instal·lo aquí i no a Barcelona? ¿No m’havia equivocat i potser la vida era més senzilla?”

La casa de l'àvia

Els pares de Timón encara viuen a Castelló d’Empúries. Els enxampem buidant la casa de l’àvia Amalia, situada al carrer que porta el mateix nom que l’escola de música. Era el camí per anar a estudiar a música, i també l’amiga còmplice que no es perdia cap dels concerts o estrenes de Timón. “Les arrels són essencials pel que tenen de bo i de dolent”, puntualitza sobre les dificultats de créixer en un poble. De l’escola en té un record de “felicitat absoluta”, però alhora admet que era difícil ser un apassionat de la música i que et volguessin per jugar a futbol. Mai ha estat una persona d’etiquetes, per això quan en plena pandèmia li van oferir de ser compositor resident del Palau de la Música el 2021 i el 2022 diu que va sentir-se per fi “en pau”. “Va ser el millor que em podia passar a la vida”, valora sobre el fet que el comencessin a valorar dins del món de la música, que creu molt encasellat.

El passeig de les Oques

La volta per la vila acaba davant la Muga, al passeig de les Oques, a tocar del Pont Vell medieval. Era el lloc d’anar amb la colla, quan encara “no existia Barcelona” i el més lluny on podien anar era la platja. De fet, si Timón hagués de triar un lloc de l’Empordà, seria el Cap de Creus. Però per més que pugui semblar un sacrilegi, a Los Angeles hi té una “estranya sensació d’Empordà”. “Tinc un orgull empordanès mal·leable; em sento un angelino més”, sentencia. A la casa de l’altra banda de l’Atlàntic té previst acabar-hi la novel·la de ciència-ficció, però amb molts elements costumistes catalans. L’argument? Els catalans contactem amb una raça superior extraterrestre que a canvi d’ensenyar-los a comptar i repartir sardanes ens vindran a construir una rèplica de Catalunya al desert de Death Valley, a Califòrnia. Un cop feta la rèplica els catalans ens debatrem entre viure a la nova o a l’antiga Catalunya. Més o menys el dilema que viu ara mateix Timón: arrelar a Los Angeles o bé fer niu allà on ha crescut.