Rosó, llum de la vida, de la història i del país

GironaSi la cantant colombiana Shakira troba que Clara és nom de bona noia, no ho és pas menys el de Rosó (o Rosor), que a més comporta un plus de catalanitat indiscutible. Quan es compleixen 100 anys de l’estrena al Teatre Tívoli de Barcelona del sainet líric Pel teu amor, que incloïa la famosa cançó amb el vers “Rosó, Rosó, llum de la meva vida…” a Girona s’ha organitzat una exitosa trobada de les poques dones catalanes que porten aquest nom. Unes 60 Rosós o Rosors de les 103 que segons Idescat hi ha censades a Catalunya van acudir a la cita de l’auditori Josep Irla de Girona. Entre elles, la psicòloga Rosor Riera, que resumeix irònicament els suposats atributs del seu nom: “Seria com de bona minyona, però amb personalitat. Crec que moltes hem tingut una etapa inicial d’amor-odi amb el nostre nom, però al final et fa gràcia tenir un nom tan poc corrent però amb molta història al darrere”. 

La trobada la va impulsar Anna Girbal, que va posar Rosó a la seva filla en record de la cançó que solia cantar el seu pare, Arseni Girbal, del grup d’havaneres Terra Endins i que va morir fa uns anys d’un atac de cor. “És un nom únic, molt català, amb molta força i molta història”, diu Girbal. Tota la informació de la trobada i les històries de les Rosós es pot trobar en un espai web.

Gairebé totes les Rosós adultes han tingut problemes amb el Registre Civil. La majoria es van inscriure com a Roser o Rosa, però durant els darrers anys moltes l’han pogut regularitzar aportant testimonis familiars i de gent del seu entorn que confirmin que se les coneix com a Rosó o Rosor.

Mare soltera empoderada

Tot i que a molta gent Rosó els sembla un nom passat de moda, a la trobada es van reivindicar la seva vigència i el passat històric on s’inscriu. El director escènic, actor i historiador teatral Antoni Font-Mir recorda que la protagonista de l’obra Pel teu amor, amb música de Josep Ribas i Gabriel i lletra de Miquel Poal-Aregall, era una dona empoderada a la seva època, que va ser abandonada pel seu pretendent i va esdevenir mare soltera.

La Cançó d’en Blai, títol original de la peça musical que popularment es coneix com a Rosó, és, segons Font-Mír “la més popular, la més enregistrada i la més versionada del teatre líric català”. El Blai de la cançó és qui diu a la seva estimada que li és igual que sigui una dona deshonrada, com es deia en l’argot de l’època. L’autor del llibret, Poal-Aregall, va escriure també un manifest feminista i Font-Mir creu que intentava tractar els problemes de la seva època portant-los al teatre popular.

Patrimoni musical oblidat

La cançó Rosó té més de 44 enregistraments i en un segle no passen una mitjana de tres anys que no se’n faci un de nou. Font-Mir va estudiar la partitura empolsegada a l’arxiu de l’SGAE i va tenir la sensació que ningú l’havia obert des de feia 100 anys. “El teatre musical català és un patrimoni excepcional que tenim absolutament oblidat. A més, als anys 20 tenia la gràcia que els creadors eren els grans autors del moment, tant els músics com els lletristes”, explica l'expert. Si Rosó va passar a la posteritat és perquè el públic se la va fer seva. Per a l’estudiós del teatre, el fet que les patums avantguardistes, com Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, fessin mofa del caràcter sentimental de Rosó al seu Manifest groc (1928) només demostra que la cançó havia quallat a la societat. “És evident que a la peça no hi ha una innovació musical, però sí que hi ha un nivell excels d’unes formes existents”, afegeix. L’historiador, que està fent un doctorat sobre el cuplet, lamenta que a Catalunya no hi hagi un espai per recuperar aquests clàssics.

Josep Carreras, Moncho i Obeses

Si la cançó va passar al repertori popular i es va fer tan coneguda va ser perquè el tenor que la va cantar en la seva estrena, Emili Vendrell, la va incorporar al seu repertori, ja que la peça teatral no va tenir gaire èxit en el moment de l'estrena i va desaparèixer amb poc temps de la cartellera. 

Anys més tard el tenor Josep Carreras també la va cantar fins i tot al repertori de les seves gires internacionals, i el cantant Dyango la va enregistrar i cantar habitualment. També hi ha versions molt celebrades de Ramon Calduch, Moncho i Marina Rossell, entre d’altres.

Entre les més recents, destaca la versió pop-rock que en va fer el músic i compositor d’Obeses, Arnau Tordera, inclosa al disc de la Marató del 2014. Tordera sempre ha defensat que calia rescatar aquesta peça del reducte de suposada carrincloneria on havia estat confinada injustament. De fet, va ser composta en un moment de màxima efervescència del Paral·lel barceloní, un carrer que als anys 20 era un niu de vida i de creativitat artística exultant. 

Pel que fa a l’etimologia, es considera que Rosó és el que es coneix com un hipocorístic (derivat diminutiu o augmentatiu afectiu) de Roser, tot i que també hi ha la possibilitat, menys documentada, que ho fos de Rosa.