La roca respirava
Dimecres de la setmana passada es van donar les circumstàncies. No feia ni una onada perquè el vent s’havia fos, i la pressió atmosfèrica era alta. La mar plana havia quedat premsada, enfonsada. Eren unes minves de setembre. La cala va abaixar-se la faldilla un pam i va exposar uns centímetres de roca normalment submergida, amb una randa d’alga seca.
Vaig anar-hi al migdia. Passat l’equinocci de tardor, la inclinació del sol escampava sobre la taula de mar (tovalles cobalt llis planxades) milers de monedes de plata de nova encunyació. Però el més extraordinari era el silenci. Feia alguns dies que la cala s’havia desempallegat finalment de la violació grupal de cada estiu, cap llanxa assassina degollava l’aigua ni cap moto aquàtica proclamava estúpidament la seva pròpia estupidesa (tots sabem que haurien d’estar prohibides). Sense onades, el silenci delimitava els sons de l’aigua. El plaer de l’orella era més gran que el de l’ull, i això és dir moltíssim, a la Costa Brava. Les roques compactaven i netejaven d’eco i paràsits els sons, els refinaven, hi jugaven i experimentaven. L’aigua clapotejava a les cavitats més íntimes del granit, les coves de la roca murmuraven entre elles i se sentia l’esquitx dels peixos que de tant en tant saltaven fora l’aigua i tornaven a entrar-hi.
En aquest paradís acústic de guturacions, bombollejos, degotejos, refrecs i confessions de l’aigua, vaig començar a sentir un animal que no havia sentit mai en els vint-i-cinc anys que fa que baixo a aquest racó de cala. Un animal encabit al fons d’una escletxa petita a la roca. Bufava i rebufava a poc a poc, com una manxa. Vaig acostar-m’hi per mirar de veure’l. Vaig descobrir que no era cap bèstia sinó que la roca xuclava l’aire per l’escletxa i el tornava a deixar anar pausadament, com si respirés amb una certa dificultat. Realment respirava. Feia molta impressió i una mica d’angúnia. Quan l’onada marxava, aspirava. Quan l’onada tornava i omplia d’aigua l’escletxa, expirava. Una cortineta d’algues mig seques li feien de cordes vocals.
Vaig mirar d’entendre aquell ronc. La cala retransmetia per una ràdio petita i secreta un misteri que no puc transcriure perquè no és comunicable, cadascú entén què hi entén. Vaig acostar-hi la mà per si notava l’alè al palmell. Vaig espantar un cranc, que va córrer pel granit com una maragda molla. En la pausa entre l’aspiració i l’expiració de la roca, em va semblar que arribava a sentir el trepitjar de les deu potetes del cranc, corrent en diagonal sobre el granit, les algues i l’aigua.