Entre rieres
Pujo amb el cotxe a mirar-me un barranc de la riera de les Comes. Després la segueixo a peu amunt fins a la carena, a la creu d’en Barraquer. La riera recull l’aigua d’aquesta petita conca com un embut, la vegetació espessa la tapa i sovint costa arribar-hi, però se la sent cantar des del camí.
Casa meva està posada en un carrer entre aquesta riera i la de Sant Amanç. Al mapa de Protecció Civil de Catalunya, el meu barri, amb tota la part antiga de la ciutat, surt en vermell, que vol dir una freqüència d’inundació d’un cop cada deu anys. Tot i això, fa mesos que els camions i les excavadores treballen per cobrir una d’aquestes rieres. Un tram que comparteixen les dues rieres en ajuntar-se ja va ser canalitzat i recobert de formigó l’any passat. Això permet obrir nous carrers, que vol dir accés a terrenys ocupats en part per naus que potser acabaran sent pisos. No soc un expert i no vull frivolitzar, però, en cas d’inundació, l’aigua que no engoleixi el curs natural de la riera -tan natural i agradable, per cert, que encara hi pasturaven xais-, en cas d’inundació, dic, aquesta aigua no s’evaporarà per art de màgia. Però les obres continuen, i se m’escapa com l’ACA ho permet.
L’Ajuntament ha tingut tres dies les banderes a mig pal en senyal de dol per València. Alguns familiars meus recullen donacions pels afectats. La commoció és enorme. Tots ens hem fet nostra la tragèdia. Però la consciència dels meus conciutadans respecte al mapa de Protecció Civil és nul·la. Al contrari, aplaudeixen el cobriment de rieres com han aplaudit els últims anys el cobriment de places de sauló i han celebrat l’abocament de formigó en nom del progrés i el negoci.
Posaré un exemple no tan menor com sembla. Pocs anys abans del Gloria, la ciutat va decidir cobrir de formigó un espigó per fer-hi una passarel·la. Alguns veïns van demanar que hi posessin taulons de fusta, que permeten igualment el pas i no farien una barrera de ciment. Venien les eleccions i no hi va haver manera. Va arribar el Gloria, va trencar el formigó i va desfer l’escullera. Què vam fer? Restaurar-ho amb més formigó.
Tanta intel·ligència artificial, tanta videovigilància i tanta burocràcia no han tingut una finalitat altruista: són instruments de privatització. En el cas valencià és estremidor que els responsables del drama no han tingut ni el més mínim acte de compunció. Ningú es farà responsable de res. Ningú haurà de retreure’s no haver avisat la població en risc, ni el retard en l’ajut, ni els permisos de construcció no de fa cent o dos-cents anys sinó vint o trenta.