Miquel Gros: "El reconeixement del parlar gironí n'ha d'impulsar el coneixement"

GironaL’advocat i estudiós de la llengua Miquel Gros (1970) ha fet un treball, avalat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reivindica la inclusió del parlar gironí al tradicional mapa dialectal de la llengua catalana, on fins ara era definit com a “subdialecte septentrional de transició”. El seu estudi, que inclou enquestes pel territori, demostra que un seguit de trets del gironí s’estenen fins a la Tordera i al Montseny.  

 Un advocat filòleg? 

— Vaig fer la carrera de dret, i exerceixo com a advocat a la Costa Brava. Després, per devoció, vaig fer la carrera de llengua i literatura catalanes. Vaig començar a estudiar la llengua com a divertiment, però ja és una passió. Soc un llenguaferit. 

 La tesi del seu article és que el parlar gironí va més enllà de la franja de transició que surt als mapes dialectals. 

— Crec que el conjunt de trets que el caracteritzen fan que el gironí pugui ser considerat un subdialecte dins el central. La franja que en teoria només arribava al nord d’Olot i de Figueres s'estén fins a la vall d’Aro, on visc jo, i fins i tot més avall. De fet, el subdialecte gironí abastaria tot el bisbat de Girona.

 En què ha sustentat el seu estudi? 

— No he descobert res, perquè abans que jo hi ha un seguit d’estudiosos de prestigi que ja van defensar que el gironí tenia prou entitat dins l’àmbit català per ser considerat un subdialecte. Però era una inquietud mai traslladada al mapa dialectal. La meva família és de Manresa, tot i que fa més d’un quart de segle que visc a la vall d’Aro, i d’acord amb el mapa dialectal se suposava que tant la meva família d’allà com els meus amics d'aquí parlen igual, però paulatinament vas veient que no és així. De la meva experiència personal, dels estudis anteriors i de les dades de l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC) surt la inquietud de corroborar amb enquestes la realitat i extensió del parlar gironí. 

 Això recorda el lingüista Joan Coromines, que recorria els pobles buscant gent gran que li digués paraules i expressions antigues. 

— És una mica així. He fet una quarantena llarga d’enquestes durant uns cinc anys. De vegades, algú es pensava que venia a vendre’ls una assegurança. Trobava la gent pel boca-orella i n’he desestimat sobretot per massa llegits i cultivats. Poden tenir una gran consciència lingüística, però el seu parlar pot estar empeltat de certes coses. La setmana vinent, per exemple, faré l’enquesta a un pastor. Mai he anat amb presses, vull trobar gent que hagi nascut al territori i no se n’hagi mogut, amb pares també originaris del municipi. I si han tingut molt de contacte amb la terra i no tenen un nivell d’estudis avançat, encara millor. Entre altres coses, ensenyo fotos de plantes i animals, i si no els coneixen, malament. El meu estudi es centra en els trets fonètics, morfològics i sintàctics, però també hi ocupa un gran espai el lèxic, que igualment ajuda a definir molt bé els límits del subdialecte.  

 ¿Hi ha zones que encara conserven un català molt arcaic? 

— Sí, sobretot parlants, més que territoris. He trobat gent que encara utilitza el verb ésser com a auxiliar: som vinguts, soc anat. Ho deia un pescador de Tossa o una dona de Calonge que mai no havia sortit del seu mas al mig del bosc. És bonic. Com el parlar salat, que és a part del gironí. De vegades costa parlar-hi, perquè el seu mateix aïllament fa que no vulguin gaire contacte amb ningú. 

 Com veu el futur del català? ¿En aquest estudi ha tingut consciència d’aixecar acta d’un idioma que desapareix?   

— El català és una llengua minoritzada i desapareixerà si no deixa de ser-ho. És un principi axiomàtic de la sociolingüística. Trigarà més o menys, però en les condicions actuals desapareixerà; per tant, no hem de ser negatius, el que hem de fer és pressionar perquè deixi de ser minoritzada. El feroès a les illes Fèroe no desapareixerà, tot i que només el parlen 50.000 persones, perquè hi és una llengua normalitzada. Recordo fa una colla d’anys un noi lituà que vivia a Girona; em deia que els seus pares pensaven de joves que el seu idioma desapareixeria de Lituània, ara n’és llengua normalitzada i el seu futur està assegurat. 

 ¿I el subdialecte gironí té bona salut? 

— Hi ha una força que estandarditza el català a partir de la norma, però encara deunidó de la gent que el parla. Jo tinc nebots que diuen jo pènsot sense cap mania. De vegades la gent pensa que parlant així no ho fa correctament i no és ben bé això. No és la forma normativa, però és patrimonial i vàlida. Potser aquest treball meu pot servir perquè la gent se n’adoni. 

 Com és que el parlar gironí coincideix amb la divisió eclesiàstica? ¿El bisbat ens ha marcat més del que pensem? 

— Seria al revés. L’Església, quan va fer la seva divisió en bisbats, es va basar en anteriors divisions romanes, que al seu torn s’havien basat en divisions ètniques i tribals. L’Església segurament va reforçar aquests trets propis, però no els hauria originat.

 Aquest estudi inclou la reivindicació que els mapes dialectals incloguin el gironí. Qui ho hauria d’acceptar? L’IEC? 

— Exactament. Però jo no he iniciat aquest tema. Al meu estudi hi ha moltes mencions d’estudiosos que ja ho apuntaven. Vaig tenir la immensa sort que l’IEC, a través de la figura de Joan Veny, potser el dialectòleg viu més conegut, va considerar que el meu treball tenia prou fonament i gruix per publicar-lo i avalar-lo. El primer article, El parlar gironí: estat de la qüestió, publicat per Estudis Romànics (IEC), defineix 15 trets característics del gironí i al segon article que hi sortirà al gener, en surten una quinzena més. Tots 30 trets completen la descripció del subdialecte gironí per contrast amb el central.  

 ¿Vostè té avaladors amb pes científic? 

— Exacte. Però amb tota la modèstia. Si els dialectòlegs més coneguts li donen suport i autoritzen que el gironí surti al mapa dialectal català és perquè ara, com em va dir en Joan Veny, ja hi ha un treball exhaustiu sobre el tema damunt la taula, que recull i sistematitza dades noves i d’altres de ja reivindicades anteriorment.  

 ¿No té por que això es vegi com una mostra més de l’orgull gironí? 

— Em considero una mica un outsider, perquè soc originari de fora, i és veritat que la famosa autoestima gironina és un tema recurrent de conversa entre els catalans no gironins. No crec que calgui el meu treball per incentivar-la. És evident que a Girona es parla un català propi que ha d’entrar al mapa dialectal, però això no vol dir que sigui el millor català com sovint sento al meu voltant. De fet, molta gent de Barcelona capital el parla igualment bé. El català de Lleida em sembla, per exemple, tan bo com qualsevol altre. Tenir el gironí sobre el mapa dels dialectes ha de reforçar l’orgull de parlar un català propi, però sense entrar en comparacions. El reconeixement n'ha d'impulsar el coneixement.

 Pel que m’ha sentit parlar durant l’entrevista, on em posaria dins el mapa lingüístic català? 

— És evident que parla gironí. Però per precisar més li podria fer una pregunta: com li diu a una flor que també es coneix com a rosella? 

Quiquiriquic. 

—  Llavors és de l’Empordà interior o del Gironès. 

Encertat!