Proust/Marsans

És temptador entendre l’art com un perfeccionisme, però és com els cargols, que com més collats estan més rígida és la màquina. Hi vaig pensar mentre visitava l’exposició dels dibuixos que Marsans va estar fent tota la vida a partir d’A la recerca del temps perdut, i que aconsello molt d’anar a veure a la Fundació Vila Casas de Barcelona. En el moment de provincianisme asfixiant que vivim, aquesta exposició europea torna a deixar clar amb qui ha de mesurar-se la cultura catalana per tenir sentit.

Temps i llibertat van sempre junts. Sobre un coixí del Picasso blau i sobretot del Casas del Liceu i Pèl&Ploma, de Rusiñol i Smith, o sigui dels fills catalans de París, però també de Daumier i molt explícitament dels homenatges de Gaya (amb homenatges als seus homenatges), els dibuixos de Marsans (que avui jo encara reconeixeria en les il·lustracions de Tha i en els grafitis de Banksy), són una manifestació de l’herència catalana de l’art parisenc del món d’ahir, del temps retrobat de Proust.

El temps pot tornar-se mecànic a base de perfecció. Dalí va alliberar-lo estovant els rellotges, però el temps també pot aigualir-se en el líquid. La mateixa tinta serveix a Proust per escriure i a Marsans per dibuixar. A l'exposició De Proust a Marsans, al costat de les il·lustracions del pintor es mostren unes proves d’impremta de la Recerca, amb les expansions i correccions que Proust hi anava introduint a última hora. No hauria acabat mai d’escriure el llibre, perquè les obres d’art no tenen temps, són immersives, imperfectes. El llibre era la recerca, no la trobada, com el traç de Marsans sense principi ni final. L’art és un assaig en procés de fer-se, per això aquestes proves d'impremta recorden l'exemplar de Burdeus de Montaigne, també en procés i amb el lema virgilià “viresque acquirit eundo”, fent camí es va enfortint. És la força del món flotant dels gravats orientals, la inconstància i l’atzar de la tinta xinesa, la llibertat aquàtica del temps musical.

Marsans invoca els personatges de Proust en la seva evanescència, fantasmagoritzats fins a la silueta. El seu fort són els volums i les arquitectures corporals. No hi ha gaire diferència entre els dibuixos dels jardins i les tanques i arbres simètrics, entre els edificis venecians i els bodegons amb llibres de noms també evanescents (com pinta personatges sobre personatges, també pinta llibres sobre llibres). Els dibuixos de Marsans són una traducció més al català de l’obra proustiana, com les tres versions completes en el nostre idioma exposades al final de la mostra.