6 projectes impossibles: de l'Orgue de la Tramuntana de Dalí a l'Illa Isozaki

GironaLa  imaginació treballa de pressa, però la materialització dels somnis és una cursa lenta i plena d’obstacles. A les comarques gironines hi ha fracassos sonats. Idees esbojarrades, surrealistes, projectes espectaculars amb peus de fang i algun de prou raonable que es va quedar sense finançament. Curiosament, el més inversemblant de tots, l’Orgue de la Tramuntana, un invent de Salvador Dalí, és l’únic que encara té possibilitats de convertir-se en una realitat.

El dia de la mort de l’arquitecte japonès Arata Isozaki (premi Pritzker d’arquitectura del 2019), el 29 de desembre del 2022, durant unes hores els informatius de TV3 van incloure l’Illa Isozaki de Blanes entre les seves obres, al costat del Palau Sant Jordi de Barcelona. S’havia parlat tant d’aquest espectacular projecte que era fàcil que en una cerca precipitada al Google aparegués entre les seves construccions. La veritat és que l’Illa Isozaki es va quedar en projecte i mai no va passar de les maquetes, els renders i algun vídeo que feia pensar en una pel·lícula de ciència-ficció. L’anunci del projecte es va fer uns mesos abans de les eleccions municipals del 2003. El més cridaner del disseny de l’aclamat arquitecte era la gran coberta metàl·lica ondulada de més de 500 metres de longitud, una mena d’estructura gaudiniana digitalitzada que feia pensar en un drac. El continent era més eteri i inconcret: es parlava de complex lúdic, creatiu i cultural que tindria la petja mediterrània. El seu cost elevat, que va començar en els 200 milions d’euros i es va anar enfilant amb els anys, va ser la principal rèmora del projecte, sobretot perquè els diners havien de sortir majoritàriament de fons privats.

L’obra es va començar a impulsar a finals dels 90 per part d’un grup d’inversors enllaminits per les bones perspectives de Port Aventura a Vila-seca i Salou. Les dificultats de trobar més inversos per a l’Illa, les picabaralles polítiques i les crítiques que va rebre el projecte, que va ser titllat de faraònic i poc adequat a l’entorn i a les necessitats de la població, van anar anar enfonsant l’illa. L’ajuntament va renunciar finalment a la idea d’Isozaki i va impulsar un projecte més modest als afores del municipi, la Ciutat Esportiva, tot i que encara és titular dels terrenys a tocar del mar on havia d’anar la construcció de l’arquitecte japonès, amb uns 30.000 metres quadrats edificables. Quan es va dissoldre el consorci que impulsava el projecte també va quedar pendent un deute de 16,5 milions d’euros.

Havia de ser un balneari de luxe que portés turistes adinerats d’arreu del món a Jafre,  però avui és un poble fantasma a mig construir que es degrada dia a dia. Acabar el projecte i equipar-lo comporta una inversió milionària, però enderrocar-lo suposa un cost sense benefici. El projecte el va impulsar l’empresari Josep Moyano, que havia aixecat l’imperi hoteler Prestige Hotels, amb seu a Roses. La idea era convertir un pou d’aigua calenta, conegut popularment com la bassa de Jafre, en un balneari d’aigües termals. La bassa era un clàssic fi de festa  per als joves de la comarca als anys 90, que després de la ruta de pubs i discoteques coincidien allà per a un bany d’aigua calenta.

El projecte va tirar endavant tot i l’oposició dels ecologistes. La inversió inicial era de 30 milions d’euros i el complex projectava 120 habitacions de luxe de 40m2. El complex entra en concurs de creditors el 2011 i acaba en mans d’entitats bancàries: Banc Popular, Banc Sabadell i Institut Català de Finances. Des d’aleshores fins ara un vigilant patrulla diàriament per aquest indret fantasmagòric per evitar que sigui vandalitzat o ocupat. Està construït aproximadament en un 60%, amb parets i teulades, però sense la majoria dels tancaments. 

El de l’Oest Americà a la Costa Brava o el de la Música a Lloret de Mar o Maçanet de la Selva són alguns dels grans parcs temàtics que han fet volar coloms a les comarques gironines. Des dels inicis dels 80, quan l’empresa Disney va anunciar que volia construir un gran parc a Europa, el territori gironí es va afanyar a cantar les seves virtuts i a mirar d’anticipar-se a d’altres indrets amb bons equipaments hotelers. Disney va passar de llarg i es va instal·lar a París. I anys més tard, Port Aventura, al qual es van oferir terrenys a Sils i Vilobí d’Onyar, va optar per Tarragona. L’aprovació d’aquest últim projecte, inaugurat el 1995, impedia que durant els 6 anys següents s’instal·lés cap altre parc a Catalunya per tal de no tenir competència durant el seu desplegament.

El parc de l’Oest Americà, un projecte del 2009, va anunciar que buscava 40 hectàrees a la Costa Brava. Estava impulsat per empresaris espanyols i alemanys i s’inspirava en un parc similar que ja funcionava a Alemanya. Com va passar amb el parc de la Música, va tenir partidaris i detractors, va dividir ajuntaments i veïns i va omplir moltes pàgines dels mitjans. Entre el primer parc i l'últim van sorgir també altres projectes avortats amb més o menys celeritat, entre els quals cal consignar un Parc de l’Automòbil a Caldes de Malavella, aprofitant la magnífica Col·lecció  Salvador Claret, un Parc del Cavall a Bàscara o un parc de la Fundació Jacques Costeau a Sant Feliu de Guíxols. La majoria d’aquestes iniciatives han topat amb la dificultat de trobar terrenys disponibles, inversors fiables i compatibilitzar els seus projectes amb la preservació del medi.

El somni dalinià d’un orgue accionat per la força de la tramuntana al castell encimbellat de Quermançó (Vilajuïga) és tan potent que costa renunciar-hi. I si no, que l'hi preguntin a Josep Maria Martorell, actual propietari de la fortalesa mig enrunada que corona la cinglera. Resulta difícil no fixar la mirada en aquesta impetuosa construcció (visible des de la carretera entre Figueres i Portbou) que Salvador Dalí va pintar com a mínim dues vegades, a més de considerar-la l’emplaçament perfecte per al seu Orgue de la Tramuntana. Des del segle XVII la fortificació va ser abandonada i ja presentava un estat ruinós. Tot i això, va acollir un temps les tropes napoleòniques, que durant la seva retirada van volar el polvorí. Està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

S’han fet estudis que demostren la viabilitat de l’orgue, l'últim signat pel prestigiós organista Albert Blancafort, de l’empresa constructora Blancafort Orgueners de Montserrat (Blancafort OM). El temor que el so pogués molestar els veïns sembla conjurat, ja que no superaria un radi de 50 metres. El 2021 s’hi van col·locar 7 tubs, que no emeten cap so, per mostrar un primer tast del projecte. Els contactes amb les administracions, que haurien de rebre la cessió de l’espai per poder-hi actuar, s’han reactivat recentment. El cap del servei de monuments de la Diputació de Girona, Lluís Bayona, hi va realitzar una visita recentment. El projecte no és del tot mort i és l’únic dels aquí documentats que encara és possible.

L’arribada de l’home a la Lluna va ser un senyal de modernitat el 1969, de la mateixa manera que ho van ser la desaparició dels atrotinats i fumejants trens petits, com el d’Olot o el de Sant Feliu. Amb el temps, però, tothom va ser conscient que la clausura d’aquelles línies va ser un error i encara avui es fan crides per recuperar part d’aquells traçats. El tren vertebrat es va vendre a les comarques gironines com la resposta immediata a aquella desaparició. Es tractava d’un invent que Alejandro Goicoechea, també autor del Talgo, va començar a madurar als anys 30. Consistia en un vehicle amb rodes pneumàtiques als laterals que rodaven sobre dues guies elevades en llargues columnes. Era un tren indescarrilable que reduïa les necessitats de terreny i evitava els passos a nivell. A més, se suposava que podria arribar a altes velocitats (100 quilòmetres per hora) amb un consum més reduït. Moltes zones de l’estat espanyol van interessar-se i preveure la instal·lació d’aquesta mena de trens, que es va arribar a provar experimentalment en un assaig a Las Palmas però que no es va concretar.

El projecte d’una seu moderna i funcional per al Mercat Municipal, al damunt del riu Onyar, parteix d’una idea del consistori gironí del 1929. Es va encarregar a l’arquitecte Joaquim Maggioni, que ja havia fet el projecte de la Biblioteca Municipal. El disseny consistia en un edifici de caire modernista amb els materials de moda en aquells moments: ciment, vidre, ferro i rajola. Quan ja s’havien fet els fonaments de l’edifici, amb no poques protestes i advertències sobre els riscos d’una riuada, el ministeri de Governació va denegar el permís per cobrir el riu. Hi devia pesar el record de la terrible riuada del Galligants del 1843, que va arrasar dues illes de cases, algunes de les quals construïdes damunt del riu, i que va causar més de 100 morts. El litigi va ser molt llarg i fins als inicis dels anys 30 no es va desestimar definitivament el projecte. No obstant això, els fonaments que havien quedat al riu es van utilitzar per sustentar l’actual plaça de Catalunya. 

Hi va haver un altre intent per construir un mercat cobert el 1892, en aquest cas a la plaça de la Independència, amb una estructura de ferro i grans finestrals. Era una proposta que havia nascut del polifacètic arquitecte Rafael Masó, que es va ficar en política per modernitzar la ciutat. Aquest projecte tenia un cost molt elevat i els comerciants de la ciutat no se’l van fer seu. Curiosament, l’Ajuntament de Girona acaba de treure a licitació la redacció d’un estudi per canviar el model i modernitzar l’actual Mercat del Lleó, que es va inaugurar el 1944, ja que el 2027 s’acaba la concessió municipal.

L’arquitecte Joaquim Maggioni, nascut a Girona el 1931, també mereix un reconeixement com a autor dels monestirs cistercencs de Saragossa i Solius. Havia estudiat la tradició constructiva monàstica i l’havia adaptat a les noves tècniques i materials. Va estar vinculat per arrels familiars a l’Aragó i va ser militant del Partit Aragonès Regionalista (PAR) i diputat a les Corts d’Aragó als anys 80.