Un veterinari es suïcida a la mateixa clínica, de nit, al final d’un dia de feina especialment dur. Sense haver intuït res, el seu company de feina es troba l’endemà una nota de comiat enganxada a la porta i el mort a l’altre costat, que s’ha pres els mateixos fàrmacs que administrava als animals moribunds, per acabar amb ells.
Les estadístiques sobre suïcidis són difícils de fer perquè sovint el suïcidi es camufla explicant-lo com un accident, però, si el relacionem amb l’ofici, metges i infermeres sempre surten en les posicions de més risc. I s’estima que els veterinaris tenen un índex de suïcidi entre 1,5 i 3 vegades més alt que la resta de personal sanitari. Segons enquestes nord-americanes, els veterinaris es suïciden entre 2 i 3 vegades més que l’altra gent, i les veterinàries 3,5. Els motius es poden més o menys endevinar: l’accés fàcil al verí, la pressió emocional del client –“Si no em salves el gos, em moriré”; “Si no em salves el gos, me les pagaràs”–, i la pràctica freqüent de l’eutanàsia, lligada a l’empatia amb l’animal.
Perquè és a través de l’empatia que ens comuniquem amb els animals, com amb els nadons, i per aquesta empatia entenem el seu dolor i de vegades parlem, també, d’animals que es suïciden. Tinc present l’exemple que posa Aristòtil d’un cavall que es va tirar per un precipici després que el fessin copular amb la seva mare, i els dos gossos fidels que segons Montaigne es van tirar al foc en el moment que incineraven els seus amos. O els famosos encallaments en grup de balenes i dofins, o les aranyes mare que es deixen menjar pels fills acabats de néixer, o les formigues que es suïciden per salvar el niu deixant anar una substància, o les abelles que ens pessiguen i es moren per protegir les companyes.
És clar que projectem en els animals la nostra humanitat i que podem explicar aquests casos de manera que el suïcidi quedi reservat només als humans. Però també seria una projecció humana: hi ha res, al nostre cap, que no ho sigui? I per què hem d’excloure els animals? Un animal no és una persona, però a partir d’aquí jo no puc defensar que l’animal no pateix, per exemple, o que pateix menys. Que l’animal no té un concepte del dolor i de la mort com el nostre? Fins i tot aquest “no té” s’escapa de les nostres possibilitats de comprensió. Que l’animal no entén la mort com jo? Tampoc l’entenc jo com ell, i, de fet, sobre què és la mort, ni entre dues persones ens posaríem d’acord, ni segurament ens hi posaríem amb nosaltres mateixos, i no parlem ja de què caram és en el fons un suïcidi.
