La setmana passada vaig tenir una setmana tràgica. Em va despertar de matinada el soroll d’una porta de garatge. Visc a prop d’una cuina fantasma, que vol dir pudor de cuinats i sorolls de camions frigorífics carregant i descarregant a cada moment al mig del carrer, i vaig pensar que devien fer un torn de nit, i per això la porta del garatge no parava d’obrir-se i tancar-se i despertar-me, cosa que abans no passava. L’endemà hi va tornar, i jo ja feia ulleres i anava pel món com un zombi.
Vaig pensar que, havent-hi pisos a sobre el garatge, els veïns protestarien i farien arreglar la portalada. Fins i tot diria que la tercera nit van deixar-la oberta, perquè no vaig sentir-la, però segurament estava tan cansat que no em va despertar. La quarta nit va ser la pitjor, perquè vaig tornar-la a sentir, i vaig començar a pensar si el problema no era meu. Si ningú es queixava, era que la porta sempre havia fet soroll i que, pel que fos, ara la sentia i abans no.
Vaig repassar els meus maldecaps amb el soroll. Les obres i les fresadores. S’acaben. Una veïna amb el televisor a tot volum, aficionada als programes porqueria. Es va morir. L’estiuejant del pis del costat, amb un canari insuportable que tenia al balcó. Ja no ve. La megafonia de l’escola, amb musicota a les entrades i sortides de les aules. Aquest curs l’han tret. El ball country, amb les portes obertes, de l’esplai del meu carrer. Amb la fred, tanquen les portes. Els altaveus del gimnàs, la cridòria motivadora de l’entrenador. Ídem. El martiri de la sirena a cada partit de bàsquet. No para. L’espetec de la tapa del contenidor d’escombraries, just a davant de casa, i de la trencadissa quan algú llença una ampolla al contenidor de vidre. Ídem.
Per tots aquests sorolls, la solució és donar-ho per perdut i conformar-s’hi. Però que la portalada em despertés mil vegades a la nit ja era un altre nivell. Vaig tenir por de no poder dormir mai més. Hauria de canviar de casa. El pitjor no era el soroll, sinó el temor que sempre hi hagués sigut, aquell soroll, i que fins ara l’hagués confós amb el patam del contenidor d’escombraries. El problema, llavors, no era la portalada, sinó jo mateix.
Vaig pensar que m’havia tornat boig. Que la hipersensibilitat era un problema de neurosi, com qui ha de tornar a casa a mirar que no s’hagi deixat la planxa, la cuina o la calefacció enceses, sabent del cert que no. Va ser terrible. Per sort, al cap d’uns dies uns operaris van arreglar la portalada. No era una mania meva, i per això ara m’ha quedat la neura de si no soc un neuròtic.