Setembre passat, un matí, m’estava assegut a la butaca a l’estudi, que és a peu de carrer, i el moviment com d’un merlot o un corb a l’altra vorera em va fer girar el cap. Vaig veure per la finestra, al balcó de la casa de davant, una figura negra i alta que em va mig espantar. Era un popa amb barba blanca i sotana negra, amunt i avall del balcó i parlant per mòbil. Després va sortir també al balcó una dona gran, igualment tota negra, com una monja. Va resultar que era la mare de la propietària nova de la casa de davant, que havia vingut de Geòrgia amb el popa a beneir la casa.
Ara la casa té una creu discreta clavada a la llinda de la porta d’entrada i una placa avisant que hi ha alarma. La veïna es diu Shorena i és la primera expat d’un carrer en procés de gentrificació que de moment encara compartim els autòctons envellits, els immigrats espanyols de fa dècades, alguns musulmans i subsaharians joves, i, ara, última tendència, una expat. La Shorena és divorciada o vídua, té la meva edat, treballa per a una casa farmacèutica alemanya i es passa mitja vida aquí, sola i tancada a casa, i l’altra meitat a Alemanya.
L’altre dia va convidar a sopar mitja dotzena de veïns per presentar-se. Fa quinze anys que visc en aquest carrer i ha hagut de ser ella que em fes conèixer gent d’aquí de tota la vida, que de fet era com si ja conegués, perquè les arrels es toquen per sota terra, però sempre és interessant. Ens va servir menjar georgià, amb peix, remolatxa i coses de colors que no sé què eren. Tenia una filla aquí de visita, i és qui va cuinar. També vestida de negre, es va passar tot el sopar tancada a la cuina.
La Shorena ha conservat la casa com van deixar-la els anteriors propietaris quan es van morir. No parlo dels mobles, que també, sinó de l’ornamentació d’una casa orgullosament catalana, amb un Sant Jordi a l’entrada i escuts catalans a l’escala i la llar. La Shorena em va explicar que quan va entrar amb l’agent immobiliària a la casa i va veure el Sant Jordi, va pensar que aquest lloc l’havia estat esperant. És molt religiosa, a més de georgiana. Em va ensenyar una habitació on s’ha fet una capella dedicada al seu mestre espiritual, que té en una foto i que vaig prendre pel popa del setembre, però era un altre. Va dir-me que li interessaven els ibers i vaig deixar-li algun llibre. Vaig insistir-li que per fer-se amb els veïns aprengui català. Va prometre que ho faria. Si passa, m’ajudarà a oblidar la impressió d’haver-me girat un dia i que em semblés que a la casa de davant s’hi estava fent un exorcisme.
